Emili Marín, una persona imprescindible

Abans de començar a escriure aquest text em preguntava què podria dir sobre Emili Marín a aquelles persones que no l’hagen conegut en vida. I, el primer que m’ha vingut al cap és que s’han perdut la coneixença d’una gran persona, compromés amb l’Església catòlica, la cultura i la llengua del País. I, permeteu-me que escriga que per això li haurà provocat més d’un somriure llegir el missatge de l’actual molt honorable president de la Generalitat afirmant, en un perfecte castellà, que “molts anem a notar a faltar la saviesa d’Emili, alcoià il·lustre i gran exemple de concòrdia” Emili anirà a bacs pensant qui li ha escrit eixes paraules, més encara quan el seu govern està fent el que està fent.

Ell era un gran gestor cultural que sempre estava preparat per a iniciar la següent activitat, projecte, repte. I era capaç d’embolicar a persones molt diferents perquè ell sempre feia de pont entre els extrems. Tenia amics i amigues, com solem dir, fins i tot a l’infern. És per això que quan s’encabotava en una iniciativa, no veia cap obstacle insuperable, fins a aconseguir el seu objectiu.

Era una persona irònica, que jugava amb les paraules i amb la seua intel·ligència, llançant-te contínuament missatges que, de tant en tant, calia analitzar per a saber si realment t’havia dit el que acabaves d’escoltar. Eixa ironia i una capacitat innata de provocar l’adversari, el feien molt atractiu perquè mai no sabies per on anava a eixir. Però sempre eixia, i ho feia amb irònica contundència.

Li agradava la vida. Li agradava i es creia el seu treball i vocació. Li agradava la gastronomia. Li agradava el teatre, el cinema, la música; en definitiva, li agradava la vida.

Anar amb ell era també una aventura perquè tenia paraules per a tots i totes. Era indiferent que foren blaus o rojos, Emili havia de dir la seua i saludar, a la seua manera, a totes les persones. Les persones del Consell de Redacció de Saó, féiem i encara fem, un dinar a l’estiu. Molts anys vam anar a una caseta que tenia ell a Pedralba, poble del qual havia estat rector. Creuar la plaça del poble era una aventura. Havia mobilitzat a no se saps quantes famílies: a una perquè feia el millor allioli del món. L’altra perquè li comprara la carn... I així sempre.

I amb tot aquest bagatge personal, els dos períodes en els quals va estar a la direcció de la revista: la primera des de desembre de 1987 fins al desembre de 1994 i més tard tornà a la direcció des de novembre de 1998 fins al desembre de 2009. Emili Marín va fer possible la consolidació de la revista i la creació de l’editorial Saó. Recorde quan organitzàvem el sopar i premis anuals de Saó, que es van convertir en una nit gran, d’encontre entre la intel·lectualitat del País. Es feien amb humilitat, però, any darrer any, aconseguíem reunir a polítics, responsables de l’Església catòlica, intel·lectuals... Emili era pont, com deia abans, ajuntava persones deixant per a més tard les diferències.

També va formar part del Consell Valencià de Cultura des de 1994 fins al 1998. L’octubre de 2016, l’Ajuntament de València, li va atorgar el títol de fill adoptiu del Cap i Casal: com han canviat les situacions i les persones. Recorde molt la conversa en la qual ell va dir-nos que al mes de desembre de 2009 havia de deixar la direcció de la revista, fa ja més de tretze anys. En eixe moment ja tenia problemes importants de visió: els seus ulls sempre li havien donat molts problemes, però la seua actitud va ser sempre la mateixa: sempre cap avant, es menejava per València amb una seguretat que feia feredat. I podia haver dit: prou, fins ací he arribat. Però no. Emili no podia estar sense fer coses, embarcar-se en nous vaixells editorials, culturals. I va iniciar la publicació de llibres. Era un no parar. Saó, les persones que formen part de Saó, sempre li hem d’estar agraïts i agraïdes, però la societat valenciana, també. Perquè Emili, dia darrere dia, ha treballat i ha deixat la seua petjada, eixes petjades que són fonamentals per a la societat en la qual vius.

Ara mateix, està a la impremta el número 500 de la revista Saó. Des de 1976 fins ara. I Emili té una gran part de responsabilitat que ara, just ara, estiguem a punt de presentar aquest número 500, després de quasi ja quaranta-vuit anys.

Al final, arribe a la conclusió que Emili és una d’eixes persones fonamentals d’una societat, un dels seus homenots. I ha estat una gran alegria haver coincidit a la història i haver aprés del seu mestratge.

Vicent Boscà és director de la revista Saó.

La capella ardent serà instal·lada aquest dilluns, 1 d’abril, a les 8.00 a la Casa Sacerdotal Betania de Quart de Poblet. El soterrar serà a les 11 hores del mateix dia a l’església parroquial de la Puríssima Concepció de Quart de Poblet. Està previst que la missa estiga presidida per Enric Benavent, arquebisbe de València.