Cinema valencià, una aventura prometedora

Deixeu-me contar-vos una experiència molt interessant. El passat mes de novembre l’Institut Valencià de Cultura (IVAC) em va proposar formar part d’una de les comissions avaluadores de les propostes valencianes per a la producció de llargmetratges. Hi havia diferents categories. Jo formava part d’una de les més crucials: l’encarregada de jutjar els projectes on la llengua havia de ser obligatòriament el valencià (totalment o parcialment) i, a més, les productores implicades havien d’estar majoritàriament arrelades al país.

Pot semblar que es tracta d’assumptes gremials, d’escàs interés per al públic en general. No és així. Les ajudes que s’hi oferien eren sucoses. S’atorgava mig milió d’euros per a cada un dels guanyadors, en la categoria principal. Els pressupostos implicats, per a fer la pel·lícula en qüestió, a penes doblaven eixa quantitat en la majoria dels casos. Guanyar-hi, doncs, suposava poder disposar del 50% de la quantitat necessària per poder realitzar el film. Un suport, doncs, clar i decisiu.

En la comissió on em vaig integrar, formada per quatre persones, dues s’encarregaven d’avaluar la producció estricta, i dues més ens ocupàvem de l’aspecte pròpiament literari i cinematogràfic, és a dir, els guions. Vaig tindre la gran sort de formar-hi tàndem amb Rodolf Sirera, un home d’extensa trajectòria amb molt bona experiència en teatre i guionatge, sobretot de sèries per a televisió.

Rodolf i jo ens vam entendre de seguida. El nivell dels treballs presentats era bo, així que no hi vam patir. El veredicte conjunt (que podeu consultar ací: https://ivc.gva.es/val/ivc-val/ivc-obert/ajudes-2022/ajudes-audiovisuals-2022/produccio-concessio-2022) va premiar cinc obres en la nostra categoria (la més “valenciana”, com ja dic). Entre els guanyadors hi havia històries molt diferents, però que tenien dos vectors en comú: relats intimistes, protagonitzats per dones, i textos al voltant de la memòria històrica. Dos dels projectes guardonats coincidien a explicar relacions lèsbiques (una en el temps actual, una altra amb perspectiva històrica), ben contades i amb gran sensibilitat. Uns altres dos parlaven d’episodis situats en la postguerra: la peripècia de La pastora (el llegendari maqui hermafrodita dels Ports) i un relat complex, molt ben acabat, al voltant de la presència nazi a la València posterior al 1939.

M’omple d’orgull haver col·laborat a propiciar la realització d’aquestes narracions audiovisuals. Al cap i a la fi, el cinema valencià, strictu sensu, és un nasciturus que algun dia haurà de començar a traure faves de l’olla. Ara tenim l’exemple del que s’està fent a Galícia, a Catalunya, a Euskadi. Són cinematografies que ja no han de demostrar res, que estan en plena producció i que ofereixen contínuament obres més o menys redones amb què s’identifiquen les poblacions respectives. I, a més, esdevenen universals.

Sense anar més lluny, dues mostres: Alcarràs, de Carla Simon, i As bestas, de Rodrigo Sorogoyen. Recorde com, aquest estiu a Lisboa, em va sorprendre contemplar un cartell del títol de Simón en un carrer qualsevol. I acabe de veure per primera vegada As bestas, amb eixe preàmbul magnífic on el gran actor Luis Zahera es menja literalment la pantalla en una conversa de bar, íntegrament en gallec, que preludia tot l’itinerari dramàtic de la pel·lícula.

Necessitem un cinema valencià que conte històries valencianes, susceptibles d’esdevindre universals. El talent el tenim, només hi cal un suport industrial decisiu. Perquè rodar un film no és com escriure un llibre. En una pel·lícula convencional, de no molt alt pressupost, cada dia de rodatge són 50.000€...

Tant de bo aquestes ajudes de l’IVAC contribuïsquen a consolidar una mirada pròpia en un art sense fronteres. Ha sigut un plaer haver-hi contribuït.