Carlos Mazón i l’etern retorn de la dreta valenciana

S’ha prestat poca atenció a certa declaració de Carlos Mazón, candidat del PP a la presidència de la Generalitat en vespres del passat 9 d’Octubre. El també president de la Diputació d’Alacant va avançar que, en cas de guanyar les pròximes eleccions, recuperaria la llei de senyes d’identitat valencianes que l’últim Consell del PP va promulgar en 2015.

Paraules de Mazón en l’únic idioma que domina (ell, tan partidari del “bilingüisme”): “Lo que no podemos hacer es mirar hacia otro lado cuando nos encontramos cada vez con más frecuencia con injerencias y ataques a la identidad y la autonomía de los valencianos, muchas de ellas por parte de miembros del Consell de Ximo Puig y de otras instituciones catalanas y del Estado”.

Potser els lectors recorden la literalitat de la Llei 6/2015, de “Reconeixement, Protecció i Promoció de les Senyes d’Identitat del Poble Valencià” (DOGV núm. 7501, de 9 d’abril de 2015; BOE núm. 101, de 28 d’abril de 2015). S’escrivia així, amb majúscules en tots els substantius, com si fora una cançó dels Rolling Stones (potser per remarcar la prosopopeia de tot plegat). Però no ens enganyem: de moderna tenia ben poc.

El propòsit d’aquell text legal era molt clar: declarar il·legal qualsevol menció a fets científicament demostrats com la unitat de la llengua catalana (cosa que inclou també la “llengua valenciana”) i fomentar la delació (sic) entre la ciutadania de qualsevol manifestació en aquest sentit. Un despropòsit macarthista que ara Mazón vol emular. Per dur a terme aquest delirant programa, la llei (la del 2015 i també la que ressuscita ara el PP) parlava expressament de Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (o com s’escriga l’invent en l’última moda prêt-a-porter de l’ortografia secessionista) com a autoritat lingüística...

I bé: la primera cosa que se m’ocorre és recordar-li a Mazón i la seua alegre colla identitària que va ser un president del seu propi partit, el Molt Honorable Eduardo Zaplana, qui va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per resoldre per a sempre el tema lingüístic al País Valencià. I un altre president, el Molt Honorable Francisco Camps, qui va incloure explícitament l’AVL en la reforma de l’Estatut d’Autonomia i la va dotar de caràcter oficial.

Què pretén ara Mazón? Vull dir més enllà de les obvietats, és a dir, arreplegar el solatge hortolà del minvadíssim vot blavero. Si es tracta de nou de caracteritzar l’esquerra valenciana com a “catalanista”... no és un poc tard?

El més inquietant de tot és aquesta sensació que el conspiracionisme lingüístic forme part indissoluble de l’ADN de la dreta valenciana, sense cap possibilitat de remissió. La gerontocràcia ratpenatesca i reialacadèmica és el museu de cera a què recorre el PP quan es veu amb possibilitats de governar i ordena la corneta d’entonar el toc de reunió. Però el problema amb els ninots de cera és que tenen unes possibilitats de maniobrar més bé escasses...

En aquestes alçades de la política i de la vida pública valenciana, insultar algú amb el terrible qualificatiu de “catalanista” o d’”enemic del poble vlaencià” provoca més hilaritat que sorpresa. Algú esperaria d’un polític de la mateixa escola que Zaplana una mica més de trellat. A no ser que vulga imitar l’exalcalde de Benidorm en uns altres comportaments diguem-ne no tan edificants, i no en la seua altura d’estadista per un dia.

En el fons de tot l’afer, hi ha l’amarga sensació que el triomf de l’anomenat blaverisme durant la Transició pesa encara com una llosa en l’actualitat política valenciana. Quan els hereus de l’extrema dreta dels anys 70 se senten poderosos utilitzant els arguments que van imposar els seus ancestres als carrers de València a base de garrotades i bombes, alguna cosa fa olor a podrit. Un vici d’origen, tumefacte i inalterable, engarrota la dreta local i la fa incapaç d’avançar.

I aquests són, senyores i senyors, els qui volen governar-nos en les pròximes eleccions. Serà divertit.