Creació i mediació cultural

AJUDES A LA CULTURA. La discussió sobre quins són els millors mecanismes per promoure la creació emergent està sobre la taula arran de l'informe de la sindicatura i els retalls de la crisi. Obrim el debat.

Un dels reptes de la política de subvencions seria l'adaptació dels mecanismes a una necessitat d'eficàcia, agilitat, risc i confiança

Respondre a les dinàmiques de la creació contemporània desborda els límits de l'administració

Podem afirmar que, en els últims anys, Catalunya ha estat una de les comunitats autònomes que ha desenvolupat un dels models més renovadors de política cultural, dedicant una atenció especial a la creació contemporània. Des del moment en què es va dotar l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural de la missió de fomentar la creació artística i el pensament contemporani, aquesta va començar a treballar en la creació de marcs d'acció d'acord amb una realitat cultural i social complexa i en transformació constant. I va establir el seu espai lluny de la cultura espectacular i mediàtica per treballar, des d'una visió contextualitzada de la producció cultural, en el reconeixement d'agents i artistes, en el suport, l'acompanyament i la consolidació dels seus projectes, en generar mecanismes de visibilitat i espais d'encontre amb la societat.

Però l'experiència ens demostra que la necessitat de respondre adequadament a les dinàmiques de la creació contemporània, desborda els límits que els mecanismes de l'administració comporten. Sens dubte es requereix molt de temps i treball, i és necessari molt d'assaig-error per tal que el panorama cultural de Catalunya sigui el que imaginem tots els que treballem en aquest àmbit: des de l'administració fins a les entitats, els col.lectius i els creadors. És a dir, arribar a generar els entorns adequats perquè el creador o l'investigador pugui desenvolupar el seu treball en llibertat, perquè la producció cultural circuli i es difongui al màxim, per ampliar els horitzons culturals i augmentar la capacitat crítica de la societat. I perquè, en definitiva, les administracions que distribueixen els recursos acompanyin els projectes i estiguin en condicions de conèixer les seves expectatives, la seva evolució, les seves dificultats i els seus resultats.

Amb la creació del Conca (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), s'ha avançat pel que fa al tan necessari desenvolupament de polítiques de suport a la creació amb independència dels vaivens polítics. Això hauria de permetre d'organitzar un treball coherent i a llarg termini, amb objectius i línies d'acció que no depenguin de canvis externs a la institució. Si bé aquesta independència ofereix un marc adequat a les pràctiques culturals, també suposa enfrontar-se a una realitat que, per la seva pròpia complexitat, requereix d'un procés d'aproximació a l'especificitat de cada projecte, a les realitats de cada àmbit sectorial o local, que en fa especialment difícil l'anàlisi sota criteris quantitatius o objectius.

D'aquesta manera, tota estructura pública de gestió cultural hauria de reconèixer que les pràctiques artístiques avui requereixen un tipus d'intervenció que afavoreixi la creació de nuclis autònoms de producció heterogenis i alternatius als convencionals. Per això, s'haurien de fomentar espais per a la investigació, el pensament, el debat i l'experimentació, respectant els temps de desenvolupament i les diverses escales de cada projecte. L'administració, els creadors i els agents culturals i socials han d'assumir conjuntament les tasques de recerca de renovades formes de finançament dels projectes, la millora de la gestió d'aquests projectes, i elaborar plans a llarg termini incloent-hi previsions de finançament de futur i de benefici social. Distribuir i rebre recursos econòmics públics és una responsabilitat compartida, de la mateixa manera que ho és l'existència de fons per a projectes nous i emergents. Només la corresponsabilitat entre administració i societat civil pot fer-ho possible.

Paral.lelament als ajuts puntuals a projectes d'interès cultural i social, és necessari elaborar plans estratègics generals i sectorials, treballant en xarxa amb agents externs. Documents impulsats i elaborats en els últims anys a través de l'EADC, com la proposta de l'Estatut de l'artista o el pla integral del circ o la dansa, poden ser instruments clau en la implementació de línies d'acció adequades a la realitat de les pràctiques artístiques i culturals.

Finalment, un dels múltiples reptes que ha d'afrontar la política de subvencions seria, al meu parer, l'adaptació dels mecanismes existents cap a una necessitat d'eficàcia, agilitat, risc i confiança mútua, que permeti avançar cap a un teixit cultural sòlid, independent i professional. S'han de crear programes de suport a la creació que siguin veritablement operatius, des de l'inici fins al final d'un projecte, garantint la transparència i la gestió correcta dels diners públics, que permetin així mateix desenvolupar processos d'investigació, difusió i experimentació sense haver d'anteposar els resultats, massa sovint forçats, al desenvolupament natural del projecte.

*L'any 2004, la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya encarrega a l'Entitat Autònoma de Difusió Cultural la creació de programes per promoure la creació i el pensament contemporanis, fins a la creació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, que naixeria incloent-hi les mateixes funcions.