Fent amics

El Consell Nacional de la Cultura i les Arts comença a caminar. És una bona notícia. Ens hem passat la vida admirant la independència del council britànic com per fer-nos ara els llepafils. Al davant de l'organisme s'hi ha posat algú que coneix bé les liasons dangereuses entre cultura i política. Xavier Bru de Sala va deixar el càrrec de director general de Promoció Cultural de la Generalitat, que va exercir entre 1988 i 1990, en bona mesura a causa d'elles. Integrat per onze membres -com el dream team-, el Consell està lliure de tota sospita de partidisme, contràriament al que s'ha registrat al Consell de l'Audiovisual, entestat des del seu naixement a oferir un espectacle, audiovisual i polític, ben poc galdós. Per tant, cal fer confiança a aquest nou ens públic, nomenat i controlat pel Parlament i no pel govern de torn. El president Montilla va convocar els membres del Consell per felicitar-los i dir-los que mai més els tornaria a convocar, subratllant així la independència de la qual han de gaudir respecte del poder executiu.

Fins aquí, doncs, els papers estan en regla. Ara, a l'entrevista publicada per aquest diari dimarts passat, Bru de Sala identificava l'enemic que es pot amagar rere el buit deixat per les quotes de partit: l'amiguisme. Aquest és un país d'amics per sempre, com proclamava la cançó. Un país on els consellers no s'hi miren massa a l'hora de col·locar a l'Administració germans, fills i altres coneguts i saludats. El consell nounat no està lliure de l'amical síndrome nacional. Però és cert que tots els seus integrants són del métier, defensen trajectòries professionals sòlides i han dit sí a un mandat públic gens còmode: arbitrar l'excel·lència creativa en un país d'amics. Has d'estar molt segur de tu mateix per creure que te'n sortiràs. De fet, a Bru de Sala no li ha estat gens fàcil reunir l'equip: altres amics, a qui també els ho va proposar, van declinar l'oferta i és perfectament comprensible: exercir l'ofici i a la vegada jutjar-lo severament a hores convingudes ha de ser molt complicat de conjuminar. No s'oblidi que la matèria prima de la cultura són les emocions, les sublims i les que no ho són tan: les enveges, les traïcions, els egocentrismes, les venjances... Coses que passen entre els amics.