Badoquejant

Sóc a París aquest final de novembre. Uns dies frígids, grisos i humits, amb guspireig d'aiguaneu, a estones. Tot París està ja guarnit per les festes de Nadal. Els Champs Elisées, amb l'escorça dels arbres folrada de llumenetes blavisses. Troncs i bona part de les branques. També l'alcalde, el senyor Delanoë, ha guarnit l'Hotel de Ville, i hi ha instal·lat tot de llumenetes també blavoses, però aquestes es mouen, sembla que corren damunt dels grans teulats negres de l'Ajuntament com guspires movedisses d'un foc fred. Llàstima que no escriguis en francès, penso, perquè se m'acut una frase magnífica per titular un paper: Les étincelles de la laïcité. Traduïda, no funciona pas tan bé. És evident que "les guspires de la laïcitat", sense les al·literacions, sense el so de la ce repetit en els dos substantius, és tota una altra cosa. Ah, la forma! Però és això, l'estat més laic juga als esclats bellugadissos de la tendresa pel naixement d'un nen. I juga al comerç, no ens enganyem, que se li ha arrapat com una pellerida en una roca. Al comerç, també, de les nostàlgies i la sentimentalitat.

Al costat de Saint Sulpice, hi ha un botigueta on venen figures de pessebre, santons, en diuen. Són lletges i de plàstic. No hi ha ningú comprant ni badant. En canvi, a la pastisseria de Pierre Hermé, a la rue Bonaparte, tocant a la plaça, hi ha cua al carrer. Volia entrar-hi a comprar el millor croissant de París però desisteixo. Hi entro a fer una ullada, i els veig, allà, en una safata, rossos, grassonets, dodus. Una de les coses que m'ha sorprès aquesta vegada a París són les cues a les pastisseries. No m'hi havia fixat mai. A la rue Jacob, darrere Saint Germain des Prés, fent cantonada amb la rue Bonaparte, hi ha Ladurée, una pastisseria de llarga tradició. La preferida de la mare de Proust, tot i que ella comprava a l'establiment de la rue Royale. També hi ha cua. Però aquí, observo, és per comprar macarons. Tothom compra macarons. Sembla que París hagi descobert, de cop, els macarons. Són deliciosos, és clar. Tant els de cafè com els de xocolata, els de festuc com els de gerd. Aquesta minúscula mena d'entrepans de merenga torrada, amb massapà i el que toqui. Com que no tenim ganes de fer cua per quatre macarons, passem de llarg i, més avall, en direcció a la rue de l'Université, ens trobem amb una altra pastisseria plena de macarons i amb poca gent. És la botiga de Pascal Caffet, meilleur ouvrier de France, champion du monde. Una mena d'Oriol Balaguer francès, penso. I sí, fa uns macarons deliciosos.

No hi ha com badoquejar per París. Flâner. Deixar-se portar per qualsevol reclam, per unes figures de pessebre, per un croissant, per uns fràgils i delicats macarons. És clar que per això és convenient haver carregat el cos de combustible. Contra la fred de París, una bona choucroute, al Chai de l'Abbaye, per exemple, o chez Lipp, que queda més glamurós i literari. Badoquejar per París, tornar-se guspireta de la paradoxal laïcitat nadalenca.