La pell cultural de Balears

Quin aspecte té la pell cultural de les Illes Balears? Potser manca un retrat general, un diagnòstic sobre les expressions de creativitat, saviesa, talent i el múscul de funcionalitat de les xarxes públiques. L'arxipèlag és la terra coneguda a Occident on més ràpidament s'ha observat una de les més grans allaus de capitals i de gents -i d'edificis- que han esdevingut a les darreres dècades. ¿L'explosió econòmica i social ha generat un vigorós pols privat i institucional del sistema de valors, plaers, obres i fets que confegeixen un possible esquema cultural?

Sense cap intenció de ser antòlegs, ni de fer un cànon o cercar el que és políticament correcte, mostram una mirada ampla sobre alguns detalls de la creació illenca; la cultura de pedra, obra i metall. Les lletres, les veus, les arts clàssiques i el gest dels arquitectes. Hem cercat detalls actuals i referències plurals, nous i acreditats creadors, intentant ésser al marge dels guardians del model reproductiu sota la falda institucional i dels recomptes de les entitats tradicionals que filtren i agiten una realitat cultural.

La primera pedra d'aquest Quadern són les planes dedicades a les reflexions dels arquitectes novells que alcen des de fa temps les seves obres. I també un repàs d'allò ressenyable i més destacat del que s'ha alçat als darrers temps: Utzon, Moneo, Sainz de Oiza, Álvaro Siza. A Palma, Elias Torres acaba la cara de les murades, Patxi Mangado fa un palau de Congressos i Gabriel Palmer dóna vida orgànica al parc de bombers.

Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, on no hi ha hagut camp per les revoltes antigues ni s'han donat els avenços d'atreviment d'una burguesia emergent, hi manquen moviments, societats i generacions de poder i estètiques que al continent s'han donat. Per això hi ha forats i absències, el novell i la signatura de la modernitat sempre han arribat tard, i de vegades d'imitació. No sols la literatura o la pintura, els intel·lectuals habituals i els agitadors orgànics tenen taula parada sense espectacle periodístic. Les veus s'acosten als autoretrats, a la referència de l'entorn, una radiografia del que passa, en una diversitat d'idees. Els ecos de la pluralitat, la pell de la diversitat.