Grafismes

Hi ha temes sobre els quals ens resulta especialment difícil parlar. Qüestions que, al mateix temps, i per la seva pròpia natura, solen despertar molt interès en la gent que només els coneix des de fora. TV-3 les encara directament en un dels seus programes nous, Sense embuts, estrenat dimecres de la setmana passada. L'oportunitat d'apropar-se a experiències com ara l'adopció, el càncer o les opcions sexuals minoritàries des del relat de qui les viu en primera persona té d'entrada un gran atractiu per a l'espectador. El risc, però, és no trobar el to apropiat. La frontera és molt fràgil. L'encert se situa en un punt difícil d'assolir entre l'excés de dramatisme i la frivolitat. I en el lloable intent de no caure en el primer parany, que de programes de telerealitat i melodrama barat ja n'hi ha de sobres, el nou espai s'ha situat perillosament a prop de l'altre extrem.

Sense embuts està plantejat i editat amb molta intel·ligència. Va començar amb el testimoni de vuit persones de diferents edats marcades per l'experiència de ser fills adoptats. Excel·lent la tria dels protagonistes, representatius de diferents maneres d'encaixar la criança fora de la família biològica, i tots ells molt ben dotats per a explicar-se davant la càmera. El seu relat ofereix a l'espectador una bateria de respostes als grans dubtes que solen alimentar la curiositat envers aquest tema: com van saber que eren adoptats, quina va ser la seva reacció davant la notícia, si han sentit la necessitat de buscar la dona que els va portar al món i, donat el cas, si hi mantenen algun tipus de relació.

El collage resultant és emotiu, sincer i alhora també serè, fins i tot quan la majoria dels protagonistes confessen la sensació d'abandonament que ha marcat les seves vides. El treball de tria i muntatge seria impecable si no fos per un molest element formal suposadament simpàtic que vol servir d'antídot a la cruesa de les històries i que malbarata el conjunt. I és que els testimonis en format convencional (molt convencional: entrevistes individuals amb els protagonistes asseguts i mirant a càmera) s'intercalen amb un exercici de grafisme que, si bé pres de forma aïllada té una bona qualitat (dibuixos caricaturescos, animacions, rètols superposats en forma de post-it), aquí resulta maldestre, fora de lloc, dissonant. I funciona com una solució pueril que no s'escau en absolut amb el to equilibrat i madur que fan servir els personatges. Per bé que, així i tot, el format resulti molt més agraït que els impúdics programes de confessió on només es busca el morbo per si mateix.

En canvi, el grafisme funciona molt millor en 10 cites, una altra de les recents estrenes de la cadena. L'espai és una elegant via de promoció de les anomenades parelles lingüístiques, una forma de voluntariat per la llengua que posa en contacte una persona immigrada amb una nativa que l'ajudarà en l'aprenentatge del català. És cert que el tema es presta a un tractament més lluminós, més positiu, i per tant aquí era més fàcil encaixar dibuixos simpàtics sense fer grinyolar res. La qüestió és que s'ha sabut treure profit a una proposta aparentment poc sucosa. En els quinze minuts que dura cada espai es fa una bona feina no només per mostrar les virtuts del mètode en l'ensenyament de la llengua, sinó sobretot per potenciar la mirada lliure de prejudicis cap a l'immigrant. I si a Sense embuts el grafisme és un soroll molest, aquí funciona com a valor afegit.