L'humor que va creuar l'Estret

La Fàtima és una bona dona musulmana -de les de mocador al cap-, que regenta una botiga de queviures mentre mira els culebrots que fan a la tarda a la televisió. Quan li demano que em doni un cop de mà per fer aquest article em mira amb llàstima, convençuda que un home solter -a la meva edat- no pot ser altra cosa que un ximplet. Això no obstant, parlar-li de noukats (acudits) a una filla de Casablanca és com fer-se el graciós a Lepe. A més, sóc un bon client i això em garanteix certa atenció. Això sí, la Fàtima no explica acudits de marroquins, sinó acudits de marroquins a l'exili:

Dos amics, l'Ahmed i en Mohamed, es troben a la Rambla. L'un porta un vestit fet a mida i un gruixut feix de bitllets de 10 euros a la butxaca; l'altre va tot brut i no té ni un ral. Mohamed li pregunta al seu amic com ha fet fortuna i l'Ahmed li explica que demanant pel carrer. Una setmana després es tornen a trobar i en Mohamed -emprenyat com una mona- li diu que ho ha provat i no ha guanyat res. Llavors, l'Ahmed li pregunta:

-Però tu, què hi posaves al cartell?

-Doncs jo -respon en Mohamed- hi he posat: "No tinc feina, la dona està malalta i tenim set fills".

-No home, no!, has de posar: "Em falten 10 euros per poder tornar al Marroc".

Encara me l'estic pensant, quan la Fàtima en comença un altre:

Hi havia una vegada un vell marroquí que vivia als Estats Units i desitjava plantar pomers al seu jardí. Per aquesta raó li va escriure al seu fill, que treballava a França, perquè vingués a ajudar-lo. Uns dies després va rebre una carta que posava: "Benvolgut pare, tinc molta feina i no podré venir a buscar allò que tu saps, i que vam enterrar on vam convenir. Al·lah és gran!" L'ancià, intrigat, va creure que el seu primogènit s'havia tornat boig. Però, al matí següent, una brigada de l'FBI es va presentar a casa i li regiraren tot el jardí, sense trobar res. Passats uns dies, l'ancià va veure que hi havia una altra carta del seu fill a la bústia: "Espero que la terra hagi quedat al teu gust. Ja m'enviaràs unes pomes".

A aquestes alçades la botiga s'ha omplert de clientes. I les tres filles de la Fàtima -que han deixat de veure la televisió- riuen entre elles mentre em miren amb llàstima, com correspon fer davant d'un home solter de la meva edat. Molts dels acudits ja només tenen gràcia pels jocs de paraules en àrab, que jo no entenc ni traduïts. Però, mentre me'n vaig, encara escolto el darrer:

-Per què les cases al Marroc no tenen piscina? Doncs perquè tots els que sabíem nedar ja som a Europa.