Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

"La reivindicació carregada d'humor és més precisa i eficaç"

La cita és amb Quico el Célio. El seu grup, un dels més populars del nostre panorama, acaba d'editar un nou disc després de quatre anys i mig de silenci discogràfic. A la cafeteria d'una cèntrica llibreria barcelonina qui es presenta és un acalorat Artur Gaya, sense ulleres fosques, ni bastó, ni el seu etern barret. En realitat són la mateixa persona, però Gaya es mostra molt més tímid i retret que el seu expansiu personatge escènic, tot i que esgrimeix les mateixes conviccions i determinació quan es parla dels problemes de l'aigua, del futur de les terres de l'Ebre o de la injustament oblidada música d'aquesta zona. Oblidada fins que Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferrries van començar a omplir els escenaris catalans de jotes alegres i incisives. Des de 1992, data en què el grup va començar a caminar, l'ascensió ha estat imparable. Els Quicos, com se'ls coneix familiarment, han trencat les barreres del públic folk per arribar a tot tipus d'auditoris. Ara tornen amb un nou disc de títol summament explícit: Oco!, que en la parla de l'Ebre significa ull!, cura!.

El grup d'Artur Gaya ha editat nou disc, 'Oco!', carregat de crítica social

"Treballem amb una música que en els seus orígens era pura crònica social"

"Hem cantant jotes per defensar l'Ebre i també contra la guerra de l'Iraq"

Artur Gaya s'expressa amb suavitat, eludint les frases rotundes del seu personatge.

Pregunta. Com neix la idea de crear Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferrries?

Resposta. Mentre tocàvem altres tipus de música ja teníem al cap fer un grup per recuperar la música d'arrel de l'Ebre. Era necessari airejar que Catalunya no només té la música tradicional institucional, que és la sardana, també hi ha la música del sud: la jota i tota la família de la jota.

P. Trencar malentesos al voltant de la jota?

R. Cert. No cantem jotes per error, per ser veïns d'Aragó. Aquesta és una creença que venia de la utilització partidista de la cultura popular que va fer el franquisme però que encara persistia. La jota existeix al sud de Catalunya, al nord de València i a les Illes.

P. Per què inventar uns personatges?

R. La idea va néixer d'una experiència de teatre de carrer en la que jo interpretava un cec. Vaig pensar: què millor que un cec per transmetre totes aquestes idees? Un cec hereu de la vella tradició de contadors d'històries. En realitat eren periodistes, cronistes socials. Per què no dur tot això al segle XX i ara al XXI?

P. El fet de crear uns personatges els servia per amagar-se'n al darrere?

R. No, en un primer moment era una eina per a arribar més al públic i aconseguir la seva complicitat. Els nostres personatges són antiherois, una mica esperpèntics, però s'identifiquen amb la gent. Ens diuen que són més divertits que nosaltres i és veritat. Ells poden dir les coses amb més gràcia. Volíem que la música d'arrel fos divertida, que la gent vingués als nostres concerts a xalar i no per militància.

P. En aquell moment imperava la militància en els concerts folk?

R. S'escoltava música tradicional per nacionalisme cultural, però nosaltres preferim que la gent s'ho passi bé i, si els agrada aquest tipus de música, millor. Ara han canviat les coses però ja els hem agafat afecte. A mi ja em va bé estar darrere d'unes ulleres fosques i, com que creiem que és important anar explicant cada cançó, ens va molt bé tenir un parell de veus dispars a l'escenari. Parlem de coses en les que no existeix una veritat absoluta i ja està bé que hi hagi un Quixot i un Sancho.

P. Sense deixar de passar-s'ho bé vostès posen sobre la taula els temes socials de més actualitat.

R. Busquem la crònica social, expliquem coses del dia a dia. L'escenari és a dalt i la gent a baix, però ens passen les mateixes coses. El poble som tots.

P. La cançó ha d'incorporar aquest compromís social?

R. Som conscients que treballem amb una música que en els seus orígens era pura crònica social. Les jotes sempre s'han creat per a les ocasions. Fa uns anys cantàvem jotes per defensar l'Ebre però veníem a Barcelona i cantàvem jotes contra la guerra de L'Iraq. Jotes contra alguna cosa o per celebrar alguna cosa, és la idea original d'aquesta música.

P. Què se sent quan per exemple en les manifestacions anti transvasament de fa uns anys la gent cantava espontàniament les seves cançons?

R. És emocionant. Que la gent faci seva una cançó és dir-te que allò que tu pensaves que podia ser, és.

P. Actualment al transvasament li posen noms molt dispars. Quina és la seva postura?

R. Per sort ha plogut! Així que celebrarem que s'hagin aliat la ciència, la raó i el cel, que, per una vegada, s'ha posat del costat de les bones causes. Fins que l'actual cultura del formigó no cedeixi, la nova cultura de l'aigua no podrà imposar-se. S'ha intentat dividir la gent com si l'aigua tingués amos. La primera batalla del transvasament la vam guanyar amb l'ajuda de tota Catalunya i ara s'estava intentant enfrontar la gent per unes diferències territorials que no existeixen, quan la gent coneix el problema veu que no existeixen.

P. El transvasament va ser una guerra guanyada però amb Oco! segueixen furgant en altres problemes d'actualitat.

R. Simplement mirem al món: la destrucció del paisatge, la pobresa consentida, el preu de l'habitatge, el canvi climàtic ... El Delta de l'Ebre es fondrà d'aquí a 50 o 70 anys i aquí ningú fa res. Nosaltres diem "Oco!" a tot això, però una mica il·lusionats perquè seguim cantant en comptes de llençar la tovallola.

P. Amb humor les denúncies s'accepten millor?

R. La reivindicació carregada d'humor és més precisa. L'humor i la ironia són eines molt eficaces. La ironia t'ajuda a viure. T'ajuda a passar les bones coses i les males. L'exemple és allò tan típic que en tots els enterraments s'acaba explicant acudits.Nosaltres preferim l'humor però si algú vol escoltar tot això de forma seriosa en té prou amb llegir el diari cada dia.

P. Musicalment a Oco! persisteix la seva reivindicació de la música de les terres de l'Ebre?

R. Per descomptat, el disc té dues línies conductores, una és aquesta alerta social i l'altra és que totes les melodies en les que ens vam basar procedeixen d'un territori que trenca fronteres administratives: el sud de Catalunya, el nord de València i la zona aragonesa del Matarranya. Som una gran zona cultural però, de vegades, les delimitacions administratives ens tallen la comunicació entre nosaltres.

DEL PERIODISME ESCRIT AL CANTAT

- Nacut a Tortosa el 1956, Artur Gaya estudia la carrera de periodisme mentre s'inicia en el món de la cançó amb el duo La Cucafera (de 1975 a 1985) amb el que participa en el concurs de la Generalitat Cançó 83.

- Paral·lelament, al costat de Jordi Fusté (actualment El Mut de Ferreries), funda diversos grups de versions o de pop (amb Delirios van arribar a gravar un single).

- El 1986 funda el grup d'animació infantil Lontainers, que va gravar un LP (avui desaparegut del mercat) per a Blau.

- El 1992 funda al costat de Jordi Fusté i Quique Pedret el grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Han gravat set discos i han realitzat nombrosos espectacles implicant-se en la lluita anti-transvasament i en la recuperació de la música del sud de Catalunya.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 24 de julio de 2008

Más información