Cretones, puntes i velers

Pel paisatge llargarut que s'estén, sense arribar-hi, entre Badalona i Blanes hi ha disseminats tota una sèrie de museus i museuets, uns de relativa volada i uns altres que van fent la viu viu. Com la resta de coses del Maresme, no acaben d'estar ben cohesionats, ni estableixen una xarxa fluida, ni tan sols se'ls anuncia com Déu mana, tret dels dos o tres més importants. Cada cas és un món concret, però, sobretot els més petits, pateixen el menyspreu polític perquè no venen, ni tenen prou reclam ni mitjans per esdevenir parcs temàtics, que és el que malauradament ara es porta, amb l'implícit procés d'infantilisme i trivialització a què se sotmet la cultura quan es pretén fer-la arribar a tothom d'una forma estereotipada que anul·la la iniciativa pròpia. Segons Joan Gómez, fundador i primer director del Museu de l'Estampació de Premià de Mar, el mal de molts museus catalans és la intervenció directa dels polítics als diversos patronats, donat que hi traslladen neures i desacords, no entenen en la matèria i, moltes vegades, ni fan ni deixen fer. Gómez parla amb propietat perquè ho ha patit directament en un dels casos més escandalosos del món dels museus municipals. Quan es va enfrontar amb l'Administració, ja fa temps, Gómez, que havia guanyat un judici contra l'Ajuntament premiarenc, va ser despatxat de forma fulminant, i el seu museu va començar un viacrucis del que tot just ara comença a sortir-se'n. No obstant això, està col·laborant de forma desinteressada amb el competent equip actual de la institució perquè reprengui la volada que ell havia iniciat. El Museu de l'Estampació, reinstal·lat a l'antic edifici del Gas, té un potencial enorme i un fons fabulós que encara no està totalment inventariat, només cal que es pugui acabar, doncs, d'una vegada i per sempre, i se'l deixi desplegar com es mereix. Per contra, el de Premià de Dalt, amb interessants jaciments arqueològics, viu en somort.

Els museus del Maresme no acaben d'estar cohesionats ni se'ls anuncia com cal

Sobretot en el cas dels més petits, sovint pateixen el menyspreu polític perquè no venen

El tèxtil també és un dels objectius d'altres museus de la comarca, després del de Premià. Per ordre d'importància es troba primer el de la Punta d'Arenys de Mar. Fundat a partir de la col·lecció de randes i blondes donades al poble per l'escultor i fetitxista Frederic Marés i ampliat pel seu primer director, Jordi Palomer, que va aconseguir l'important fons de la indústria puntaire del germans Castells, emblema del modernisme. El museu d'Arenys també compta amb una secció de mineralogia -la col·lecció Mollfulleda- i d'història i arqueologia -el Fons Fidel Fita, que precisament diumenge passat inaugurava nova sala permanent, al costat de les puntes que abracen des del renaixement.

Aquesta barreja a tres bandes és la que té, també, el Museu de Vilassar de Dalt, que es troba en un impàs, amb un bon grup de col·laboradors voluntaris i molt material, tèxtil i arqueològic, però sense un lloc estable definit, un fet que es contraposa a la potent inversió i manteniment del teatre de La Massa, de Rafael Guastavino, que, d'altra banda, compta amb una programació estable de gran qualitat. El museu de Calella té una important col·lecció de mitges, que és l'article principal que s'hi produïa, i a Mataró s'està parlant de fer finalment el del gènere de punt, una de les indústries més generalitzades de la zona, i es preveu que ocupi una part de la fàbrica de Can Marfà, cèlebre per les samarretes i calçotets apelfats. Mataró ja compta amb un conegut i actiu museu d'història, amb una programació variada que s'estén a Can Palauet, una bona col·lecció d'art i arqueologia i la promoció d'autors emergents als espais de Ca l'Arenas, Can Xalant i Espai F. Per acabar de rematar la cosa, fa un parell de mesos que s'ha signat l'acord entre Ajuntament i propietaris pel futur -i polèmic- Museu Bassat d'art variat i contemporani, ofert prèviament a Vilassar de Mar, que si no hi a res de nou s'instal·larà mirant al mar, a l'antiga Farinera Ylla i Aliberch.

Canet de Mar, on s'havia pensat sempre com la seu de l'encara no nat i tan desitjat museu del punt, té obert l'espai monogràfic de la casa de Lluís Domènech i Montaner -fins no fa molt dirigida per Lourdes Figueras- i s'erigeix amb centre temàtic dedicat al cèlebre arquitecte, amb rutes pel poble i visites guiades al Castell de Santa Florentina, on s'hi celebra un cicle de concerts estivals. Vilassar de Mar també es dedica a recuperar i difondre l'obra del seu arquitecte modernista, Eduard Ferrés i Puig, autor de la torre d'estiueig on es troba el Museu de la Marina. Alhora, Vilassar té encara dos petits museus més, el de les Aigües i el de l'escultor Enric Monjo, que, dirigit des de fa molts anys per Francesc Rodón, ha estat un dels més actius de tota la comarca. Al Masnou també hi ha un altre museu de la Marina, amb una excel·lent col·lecció pictòrica i documental de vaixells dels segle XIX, l'altra indústria del Maresme per excel·lència. Al poblet d'Argentona hi ha el Museu del Càntir, que, per Sant Domènec, treu faves d'olla amb la Fira de Ceràmica d'abast internacional. A la veïna Alella hi ha el museu del vi, a Can Magarola, afavorit actualment per una curiosa restricció urbanística municipal a favor de la preservació de les vinyes davant la passada i efervescent febre d'or immobiliària.

I per fi, ben instal·lada a Caldetes, es troba la Fundació Palau, que no és ben bé un museu però s'hi assembla moltíssim. Gràcies al suport i la benedicció de la Diputació barcelonina, que l'ha impulsada, és una de les institucions que compta amb més pressupost i projecció de la zona amb el reclam de la poderosa figura de Josep Palau i Fabre i la seva amistat amb Picasso. La Fundació Palau és una peça decisiva de la geografia maresmiana, amb una programació activa d'actes, recitals i exposicions -en la mesura de les possibilitats i amb la dificultat, com la resta, d'obtenir una afluència massiva de visitants-, aporta originalitat al conjunt i una col·lecció permanent de pintura, escultura, dibuix, ceràmica i gravat d'art català modern i contemporani i l'obligada presència de Picasso -amb pintures primerenques, dibuixos, fangs i obra gràfica. A més, és potser l'única institució de la comarca que té obra d'un autor tan simbòlicament maresmià com Joaquim Torres-García, que hi té un parell d'olis, petitets però magnífics: una visió noucentista, amb figures neoclàssiques, cel, mar i muntanya, i una abstracció geomètrica blanca, radical i depurada.