Retrovisor

Un bon dia, de fet, cada dia, els mitjans de comunicació ens informen d'un esdeveniment extraordinari. D'un fet que ens posa els pèls de punta, que ens sorprèn, que ens indigna o ens commou. Si el tema té prou entitat, el seu protagonisme es mantindrà durant diverses jornades en el primer pla de l'actualitat. Però, indefectiblement i progressiva, anirà perdent pes i cada cop se li dedicarà menys espai, menys temps. I no serà tan estrany que, finalment, acabi desapareixent del que els experts en denominen l'agenda de la informació. Pura saturació. Per regla general, i a no ser que hi estem directament implicats, el nostre interès per un mateix tema no es manté indefinidament. Perdem la paciència, ens desconnectem i l'oblidem. I potser al cap d'un temps ens preguntem què ha passat amb aquells fets o persones que un dia ens varen copsar.

TV-3 ha posat en marxa una mena de retrovisor de la memòria amb motiu d'una efemèride pròpia. La cadena celebra enguany els 25 anys de l'inici de les seves emissions. I entre la programació especial dedicada a celebrar-ho, ahir va estrenar Toc de llum, un centenar de micro càpsules (només tres minuts de durada) que ens permetran recuperar històries que temps enrere van guaitar en les nostres vides per uns moments, o per uns dies en el millor dels casos, i després van desaparèixer amb sigil. També ens ajudaran a reflexionar sobre com ha canviat la societat en aquest quart de segle, com ha variat la manera de relatar la informació per part de la televisió catalana i, al mateix temps, coneixerem una mica més de prop els periodistes del departament d'informatius.

Aquests petits programes s'emetran de dilluns a divendres, després del TN Migdia. Dues dates assenyalades n'emmarquen l'estrena i el comiat. Toc de llum va arrencar ahir, per Sant Jordi, i es mantindrà en antena fins al 24 de setembre, per la Mercè. Per començar, vam restablir el contacte virtual amb Mamadou, un jove senegalès amb "19 anys acabats de fer" que va arribar a Catalunya quan només en tenia 3 per sotmetre's a una operació de cataractes. Sense aquesta intervenció, no hauria pogut portar una vida normal. Ara té una feina, s'ha comprat un cotxe, va triar dir-se Jordi per poder celebrar la seva onomàstica -"Mamadou és un sobrenom, i no té sant", diu- i, en un català perfecte, explica que gairebé no recorda què li va passar de petit. El reportatge ens recorda la gran implicació dels periodistes i la seva transcendència en la bona resolució del problema. Però, com que a la vida sempre hi ha més preguntes que respostes, no queda clar com és que continua vivint amb la seva família catalana d'acollida. Ens quedem amb ganes de saber si el fet de poder sanar els ulls és una causa o una conseqüència del seu desarrelament.

Una altra de les primeres parades d'aquest singular viatge al passat ens permetrà, demà, retrobar els quadrigèmins de Canet de Mar. Nascuts el 2001, en vam tornar a tenir notícia un temps més tard, quan el pare va protagonitzar una protesta pública per demanar més ajuts per a les famílies amb parts múltiples. Veurem un pare amatent i alhora un home cansat, en contínua lluita per poder satisfer les necessitats quotidianes. Però també uns nens macos i forts, que van haver d'aprendre a compartir abans de parlar o caminar. I que potser ara guaitaran, ells també, al retrovisor de la memòria sense comprendre massa bé encara quins mecanismes decideixen en cada moment què és notícia i què deixa de ser-ho.