"Ara TV-3 es mira massa el melic"

Quan era un vailet, l'Àngel Casas volia ser periodista. Periodista o esmolet, perquè se sentia fascinat per l'ofici d'aquells homes que anaven en bicicleta, i que, quan tocaven el xiulet, la gent hi acudia amb eines per esmolar. Era com reviure el conte d' El flautista d'Hamelin. Com recorda en el seu darrer llibre, Memòries d'altres (Quaderns Crema), finalment es va decidir per desenvolupar la seva carrera als mitjans de comunicació i emular el seu admirat Del Arco, que feia entrevistes per a La Vanguardia , i en Joaquín Soler Serrano. Al llarg de quaranta anys ho ha pogut fer i ara recull en un llibre una trentena de relats on explica les anècdotes que van sorgir al voltant de les entrevistes que va fer a TV-3, i a altres mitjans. Bon conversador i professional d'un gènere en perill d'extinció a la televisió, el periodista recorda la petjada que li van deixar personatges inoblidables com la Lauren Bacall, o en Rock Hudson, en Mick Jagger, la Silvia Kristel, en Robert Mitchum, o en Serrat.

El periodista publica un llibre de relats sobre les seves entrevistes a personatges coneguts

"Avui la gent vol que les 'celebrities' facin declaracions explosives a les entrevistes"

"Entrevistar és semblant a torejar: has de deixar sempre una sortida al personatge"

Pregunta. Com va aconseguir portar tantes estrelles a una televisió jove com TV-3?

Resposta. No volíem fer una televisió antropològica sobre balls folklòrics, com deia l'Alfonso Guerra que havia de ser, sinó competir amb TVE. Vaig aprofitar contactes d'amics i col·laboradors. El primer convidat, per exemple, va ser un dels protagonistes de la sèrie Fama, l'Albert Hague (el professor Shorofsky), i me'l va aconseguir Josep Maria Martí Font, d'EL PAÍS, que estava llavors treballant a Califòrnia. No era fàcil, a molts els havíem d'explicar que érem una televisió que es feia en català, des de Barcelona. Si venien de Los Ángeles passaven aquí tres dies per recuperar-se del jet-lag, i això ens donava l'oportunitat d'estar amb ells més temps. Va funcionar durant cinc anys a TV-3, on arribàvem a tenir 800.000 espectadors, després a TVE vam seguir la mateixa línia amb Un dia es un dia.

P. No s'ha repetit el format, ja no és possible tornar a portar a la televisió estrelles d'aquell nivell?

R. Ara els grans estudis porten els actors agafats de la mà per promocionar les pel·lícules i no sempre tens el temps que voldries per fer l'entrevista. No crec que els diners siguin un problema, perquè els nous famosos, que cobren per fer declaracions pactades, costen molt més que un personatge de primera fila. Però sí l'audiència: avui la gent vol que les celebrities facin declaracions explosives, en lloc de parlar tant de la seva carrera. A més, TV-3 té ara una concepció diferent. Fa programes de molt mirar-se el melic: que si els boletaires, els polítics, les telesèries sobre el català mitjà... Imagino que ho fa per necessitat: és més fàcil arrancar audiència si proposes una programació molt de casa, cap altra cadena entrarà en aquest terreny. Crec que programes d'aquell tipus ara no tenen forat a TV-3.

P. Els troba a faltar?

R. Em continuen interessant els personatges d'actualitat. Però fer el programa que fèiem obligava a tot l'equip a treballar molt. Anar a buscar la gent a l'aeroport, no saber si farien tard al directe, com va estar a punt de passar amb l'Ornella Muti. O trobar-te que arribaven trompa, com el David Carradine, que només de baixar de l'avió es fa fotre un Campari i ja no va parar de beure fins a l'hora de l'entrevista.

P. Vostè és gaire mitòman?

R. No, gens. Si ho ets, la teva actitud com a periodista és diferent, perquè quedes enlluernat pel personatge. És com si ets creient i et toca entrevistar el Sant Pare. A mi m'agrada mantenir una conversa al mateix nivell que l'entrevistat. Recordo que, quan venien segons quins convidats, rebíem moltes peticions per venir al programa. A la gent li agrada compartir un bocinet de la vida dels famosos.

P. Brad Pitt i companyia tenen el mateix glamour que els actors del Hollywood daurat?

R. Crec que sí, però el món ha canviat: les revistes publiquen fotografies on els actors surten fins i tot anant a comprar. Ja no són impenetrables. A més, abans els estudis els preservaven més, perquè els tenien en nòmina.

P. El temps li ha permès anar llimant la seva tècnica com a entrevistador, suposo.

R. Després del programa amb en Cristopher Lee, el 1984, vaig descobrir com ho havia de fer. Unes hores abans vam anar a dinar plegats i responent a preguntes meves em va explicar una anècdota molt graciosa sobre un dia que el van confondre amb un dels seus personatges més coneguts, Dràcula. Es veu que una nit plujosa se li va espatllar el cotxe enmig d'una carretera perduda a Suïssa i va anar trucant porta per porta per demanar ajuda tot empastifat de fang. Igual que feia en una de les seves pel·lícules. Un home va caure rodó a terra de l'ensurt. Li vaig demanar que m'ho expliqués igual al programa, però tot i que vaig insistir no ho va fer amb la mateixa gràcia perquè sabia que jo ja coneixia la història. De manera que a partir d'aleshores vaig decidir parlar amb els convidats del temps en aquells dinars previs. Però això també ho feia en Johnny Carson.

P. Com s'ho feia perquè li expliquessin tantes anècdotes, algunes d'elles molt personals?

R. M'agrada deixar parlar. Hi ha qui acorrala el convidat, però si li fas el tercer grau, no li treus res. Penso, amb tots els respectes, que això és semblant al món dels toros, no pots estar molt a sobre de l'animal, li has de donar sempre una sortida. D'aquesta manera, el germà d'en Bill Clinton em va explicar com l'ex president el va anar a veure amb l'Air Force One, o quan el portava de l'orella a Alcohòlics Anònims.

P. A l'Anthony Perkins li va preguntar directament pels rumors que deien que estava contagiat de la SIDA.

R. Al llibre explico com es podia trobar un periodista en una situació com aquella. El tema que interessava a la gent en aquell moment era si tenia o no el virus, després que un diari nord-americà publiqués el resultat de les seves anàlisis sense que ell sabes encara que tenia la malaltia. No podia deixar passar aquest tema.

P. Avui algunes de les seves entrevistes estarien considerades premsa del cor?

R. Potser sí. Però abans la televisió no estava tan estigmatitzada, teníem un altre estil.

P. Qui el va sorprendre per l'enginy de les seves respostes?

R: En Richard Gere. Ara, com entrevista interessant, la d'en Martin Sheen. O la de la Shelley Winters, que coneixia molt bé què va passar a Espanya durant la Guerra Civil. Jo crec que és un llibre irrepetible. Hi ha vivències de Hollywood que només les poden explicar gent com ells.

P. Com va fer en Glen Ford.

R. Ell va estar enamorat de la Rita Hayworth. 'Tot i que no ens vam casar, ens vam estimar molt', em va dir. Aleshores la dona d'en Glen Ford era l'Eleonor Powel, i la Hayworth estava casada amb l'Orson Wells. L'actor em va dir que es van fer la casa l'un al costat de l'altre. I que al final de les seves vides van eliminar la tanca que separava tots dos jardins. Anaven a veure's molt sovint. Encara quan ella estava molt malalta i pràcticament no s'adonava de res ell li portava cada matí una rosa. Que un mite de Hollywood t'expliqui això emocionat no té preu. Com a periodista he tingut molta sort.