Cireres

Un meu amic, per fer-li ballar el cap, deia al seu nebot petit que els macarrons es collien als camps, que allà hi creixien i de tant en tant els segaven. També li deia, acostant-se ja més a la realitat, que els pollastres els feien en fàbriques. Doncs bé, el temps li acabarà donant la raó del tot, perquè llegeixo que a Lleida hi ha una "fàbrica" de cireres. Es veu que, després d'anys de fer proves, han aconseguit uns cirerers -es cultiven en hivernacles i amb clima artificial- que maduren els seus fruits justament entre el 15 de març i el 25 d'abril, que sembla ser l'època de l'any que no madura cap més cirera en tot el món mundial. Les que vénen de Xile i Nova Zelanda ja s'han acabat i encara no han madurat les més precoces de les nostres contrades nòrdiques.

Aquestes cireres, és clar, diuen, a més d'úniques són exquisides i, encara és més clar, es venen a preus caríssims. Són cireres tan especials que els han batejades amb el nom de Cherries Glamour, així, com a stars de varietats. I és que, es veu, tenen una pell sedosa meravellosa i unes carns sucoses i dolces que et transporten a paradisos palatals insospitats. Mossegar-ne una ha de ser una experiència inoblidable, perquè surten al mercat al mòdic preu de 150 euros el quilo. I la cosa no s'acaba aquí: un dia d'aquests hi ha una festa de presentació de les primeres al Teatro Real de Madrid, que és el lloc natural de tot glamour que es tingui per alguna cosa a Espanya. De Lleida a Madrid i de Madrid al cel. Al cel de la cirera.

Sembla que la collita d'aquest any serà de 80 tones. Un negoci d'uns 12 milions d'euros. I aquestes meravelloses cireres només es vendran als llocs més fins del planeta, a les botigues més selectes, a les seccions de gurmets dels magatzems de més èxit. Harrods, a Londres, evidentment, però també als grans magatzems espanyols únics i omnipresents.

A mi, que dec ser antic i convencional, resulta que no m'agrada la fruita ni la verdura fora de temporada. Veig paneres de cireres rutilants, de maduixes amb més carns que un rubens, d'albercocs de rosada pell adolescent i, senzillament, no em vénen de gust. Què volen fer-hi. O sigui que, per a mi, aquesta notícia de les glamuroses cireres lleidatanes em deixa del tot fred. I això si només tinc en compte aquesta qüestió del gust, del plaer gustatiu, que si penso en la bestiesa enorme que significa aquest esforç d'inversió i d'investigació mentre la gent es mor de gana a tantes regions del món, la cosa passa de ridícula a lamentable. Decididament, el món és boig. Les prioritats dels humans s'han desviat dels camins racionals i útils per a tothom i, és clar, mentre hi hagi babaus que les comprin, aquestes cireres, perquè es pensen que això els fa més fins i més poderosos, els empresaris es dedicaran a fer aquesta mena d'esforços. Espero que no pas amb subvencions de diner públic.

Jo m'estimo més menjar cireres només quan és el temps de les cireres, aquell mític temps des cerises de la cançó inoblidable.