Documentar Babel

Torre de Babel, el mite. Ja se sap: la humanitat vol apropar-se al cel. Per aconseguir-ho cal construir primer un ziggurat gegantí. Al Déu sever de l'Antic Testament no li agrada la idea. Hibris! Els treballs avancen ràpidament perquè la gent s'entén a la perfecció: tots parlen la mateixa llengua. Doncs ja està: per detenir les obres, el Creador -la Bíblia dixit- decideix recórrer al clàssic "divideix i venceràs". Amb aquest objectiu, confon el llenguatge dels emprenedors i tot se'n va en orris. (Per cert, la jugada de Yahveh és un clar precedent del que avui s'anomena pensament lateral). La diversitat lingüística apareix ací com un càstig diví. També és veritat que l'ambiciosa edificació estava destinada prèviament al fracàs, perquè els obrers no tenien calç per utilitzar-la d'argamassa i van emprar un betum d'escassa qualitat com a substitutiu. Així no es poden fer les coses...

Al projecte encara li falta definicó per explicar la seva utilitat social

Cada 15 dies mor una llengua al món, segons dades de la Unesco

Linguamón, un llegat del Fòrum, gestiona a l'any 2.4 milions d'euros

Aquella concepció punitiva i reaccionària de l'heterogeneïtat no té cap sentit en l'actualitat. Si s'apliqués, no quedaria en peu ni una sola de les capitals europees. No es tracta només dels immigrants. Els erasmus i els turistes, per citar dos exemples, també han contribuït a canviar la melodia lingüística de les grans ciutats. La diversitat es veu ara com una riquesa cultural, com a part central del nostre patrimoni humà. Malgrat això, no es pot obviar que també provoca problemes de comunicació tan evidents com inèdits. Només cal pensar en les dificultats que pot tenir un nouvingut xinès amb una gastroenteritis aguda per explicar el seu malestar a un metge de guàrdia. Encara rai que existeix el llenguatge corporal, d'altra manera la trobada podia acabar en drama. La solució de l'anglès com a llengua franca moderna s'ha quedat curta. El terme de moda és multilingüisme. Els poders públics han arribat a la conclusió que són necessàries noves eines per facilitar d'alguna manera la comunicació entre parlants de llengües diferents.

No és un propòsit altruista. O no només. Aquesta elasticitat va molt bé a les empreses per fer negoci, per fer caixa. Com s'aplicaria, si no, allò del "client sempre té raó", si uns (venedors) i altres (compradors) no s'entenen? En aquest àmbit, Catalunya ha estat (com a mínim institucionalment) pionera amb la creació al 2005 de Linguamón-Casa de les Llengües. La seva tasca tindrà enguany més visibilitat gràcies a la iniciativa de les Nacions Unides de proclamar el 2008 com a Any Internacional de les Llengües. Per tant: carambola.

La disposició del Govern de la Generalitat per a la constitució del consorci de la Casa de les Llengües, acordada el 22 de març de 2005, delimita així les seves funcions: "El consorci té com a finalitat promoure i facilitar la preservació, l'ús i el desenvolupament de les llengües del món com a vehicle de comunicació, civilització i diàleg, com a patrimoni cultural de la humanitat, i com a dret de les persones i les comunitats lingüístiques". Ui. Com es veu, la missió no és fàcil. Encara més si s'atén a les minses possibilitats dels equipaments que disposa Linguamón en l'actualitat: un pis a la Via Laietana de Barcelona. Per això, el primer que calia fer era concretar aquest encàrrec. Per dur-lo a terme, l'entitat gestiona un pressupost anual de 2,4 milions d'euros.

Si es compleixen els terminis, la situació serà molt diferent al 2010. Llavors la seu de la Casa de les Llengües ocuparà 5.000 metres quadrats de Can Ricart, un malmès recinte fabril ubicat a Poblenou . De la posada a punt del conjunt d'edificis se n'encarregarà l'equip d'arquitectura EMBT, que encapçala Benedetta Tagliabue. Aquesta iniciativa és gairebé l'únic llegat que quedarà del Fòrum de les Cultures 2004 (malgrat que l'exposició Veus que es va presentar allà sembla que no es recuperarà). Sobre el paper -encara hi ha una manca de definició de com es portarà a la pràctica tot això-, les instal·lacions tenen previst abraçar espais com una biblioteca, un centre de documentació, un auditori i sales expositives. El projecte museogràfic està en mans d'un equip dirigit per Jordi Pardo, responsable de dissenyar el pla museogràfic de l'exposició permanent del centre. (L'elecció de Can Ricart no agrada a tothom. Cal recordar que si el conjunt arquitectònic es va salvar, va ser gràcies a la lluita veïnal i no precisament per l'interès de les administracions).

Però per al 2010 falta molt. Què s'ha fet en aquests primers anys? Doncs posar ordre i establir les grans línies programàtiques, entre altres tasques de difusió. En sintonia amb les reflexions del sociòleg Manuel Castells sobre l'era de la globalització, el projecte s'ha desenvolupat sobretot a Internet, a més d'impulsar la primera càtedra de multilingüisme amb la Universitat Oberta de Catalunya. L'adreça del portal de la Casa de les Llengües és: www.linguamon.cat. Els seus continguts -evidentment ací cal donar exemple- es poden consultar en una vintena d'idiomes (fins i tot el guaraní) i també mitjançant icones que reprodueixen el llenguatge de signes dels sordmuts.

En la seva oferta, destaquen un reguitzell de recursos tecnològics per facilitar les comunicacions multilingües, la majoria d'ells adreçats al sector que aplega empreses culturals, tecnològiques i mitjans de comunicació. Per tant, malgrat les crítiques, sembla encertada la ubicació futura de Linguamón a Can Ricart, perquè permetrà un contacte molt estret amb el districte de 22 @. El lloc d'Internet és especialment útil per als especialistes de la traducció, si bé acull més iniciatives populars com la invitació als internautes estrangers de penjar allà tradicions del seus països. Linguamón ha produït també l'exposició itinerant La Mar de Llengües, que es podrà veure fins al proper 3 de febrer a l'Institut d'Estudis Ilerdencs de Lleida. Aquesta mostra s'instal·larà després, del 14 de febrer al 16 de març, a la Casa de Cultura de Girona. A Barcelona arribarà durant la primavera i a Tarragona, a la tardor. Però com ja s'ha dit, segon expliquen els responsables de l'entitat, un dels seus principals àmbits de treball serà l'empresarial. Per què? Quan va néixer Linguamón hi havia sobre la taula unasèrie de dades alarmants, de caire

econòmic, aportades pel National Center for Languages britànic. En un informe d'aquest organisme s'afirmava que l'11% de les petites i mitjanes empreses europees -una categoria molt present a Catalunya- no poden explotar les oportunitats comercials a l'exterior per les dificultats que tenen els seus directius i treballadors per comunicar-se en idiomes diferents als propis.Les pèrdues per aquesta carència es xifraven en una mitjana anual de 325.000 euros.

En el cas català, hi ha dues raons que justifiquen la necessitat d'un centre que promogui el multilingüisme i que s'han d'afegir a les esmentades estratègies empresarials. D'una banda, el fenomen de la immigració. Només

cal fer una passejada pel barceloní barri del Raval per veure que el perill de la creació de guetos sempre és present. D'altra banda, el turisme, que ha arribat a la seva màxima expressió gràcies als vols barats. Les previsions dels experts, recollides per Linguamón, donen unes xifres espectaculars. Així, s'espera que al 2020 s'arribi a una xifra mundial de 1.600 milions de turistes (això dobla el nombre de 842 milions de persones que van viatjar el 2006, segons l'Organització Mundial de Turisme). Més: es calcula que 100 milions de persones emigraran a Occident fins a l'any 2050. Per tant, el multilingüisme aparaeix no només com a mitjà de diàleg cultural, sinó com a eina del desenvolupament social i econòmic.

Això sí. L'experiència ens diu que el tema lingüístic no és sempre un territori pacífic a Catalunya i més d'un cop ha estat font de controvèrsia. Per evitar polèmiques, l'entitat subratlla que totes les llengües tenen en aquest projecte un tractamentequitatiu, perquè el contrari aniria en contra del seu esperit. La idea principal d'aquesta iniciativa és clara: cada llengua representa una cultura irrepetible. Ara només cal esperar uns anys i veure en què queden totes aquestes declaracions de bones intencions.