Faixa i espardenyes

El reality show és un gènere televisiu amb una ombra molt allargada. Hi tenen especial predilecció les cadenes privades, però l'atractiu mediàtic del format, entès en destil·lacions diverses, ha fet que no siguin les úniques que hi busquin aixopluc. TV-3 s'ha mantingut molt temps en la resistència. Però hi ha acabat cedint amb l'estrena, la setmana passada, de La masia de 1907. L'espai no és una producció pròpia sinó una adaptació, que és la manera elegant de dir que s'ha reproduït un model inventat per algú altre, en aquest cas un espai amb gran èxit als Estats Units i Gran Bretanya, que ja s'ha vist a la televisió gallega i aquesta temporada arribarà també a l'andalusa i la basca.

Les prevencions ètiques envers el gènere, tan sovint inclòs al calaix heterogeni de la telescombraria, no permetien abocar-s'hi a qualsevol preu. Així que el primer reality de la televisió catalana ve embolicat no només amb un vestit d'entreteniment, sinó amb un cert caràcter pedagògic. És el que se'n diu un docu-reality. La cadena s'ha proposat mostrar-nos com eren les condicions de vida a pagès a començaments del segle XX. La mirada al passat és un exercici que sol donar-li molt bons resultats. Li surt especialment bé, sobretot quan ho fa amb una òptica periodística i des del documental estricte, però també quan s'hi aproxima amb els materials propis de la ficció.

Però La masia de 1907 sembla una provatura a mig camí, amb una barreja d'elements del reality i del documental amb un resultat aigualit, com d'empelt frustrat, sense gaire interès ni pels aficionats a un gènere (per massa blanc) ni pels amants de l'altre, quan l'ambició és tenir-los contents a tots dos. Dues famílies catalanes han estat seleccionades entre 600 candidates que disposaven, com a mínim, de dues coses: dos mesos lliures i ganes de renunciar a la seva vida anònima i confortable.

Aquest és el temps, gairebé seixanta dies, que van conviure en una masia atrotinada, sense aigua corrent, dutxant-se només un cop a la setmana, amb la responsabilitat de tenir cura d'un minso ramat de vaques i l'obligació no només de guanyar-se el pa sinó de fer-lo ells mateixos, munyir les vaques i garantir de manera tradicional la seva alimentació diària. I amb el compromís de vestir-se amb les robes pròpies dels nostres avantpassats, faixa i espardenyes incloses.

L'entrellat de la història, allò que se suposa que ha d'enganxar els espectadors, és comprovar com els participants de l'experiment s'adaptaran a una forma de vida pretèrita que, segurament, es convertirà per a ells en una rica experiència vital. El públic haurà de decidir quina de les dues famílies ho fa millor, perquè ja se sap que no hi ha reality sense votacions populars (en una democràcia participativa que passa per caixa, entesa com a sinònim de companyia telefònica, tot i que també es pot votar al web). L'audiència va respondre bé a l'estrena. Però el repte serà aconseguir que, amb el magre material del programa, els espectadors mantinguin la paciència per a jutjar-los. I no fugin, avorrits, a la recerca d'un bon documental o un bon producte de ficció.