Les bones maneres

Hi ha una dita famosa d'Oscar Wilde que diu "manners before morals", és a dir, "les formes, abans que la moral". És una deixia, ja quasi del segle XX, d'una llarguíssima tradició universal, per la qual es dóna per entès que la socialitat, la urbanitat i l'educació comencen per les maneres, i a elles pot hom sobreposar-hi tanta moral, política i filosofia com ho desitgi. És una cosa que Catalunya coneixia molt bé: només cal recordar la insistència amb què Eugeni d'Ors parlava de la "civilitat" o de la "urbanitat" en el seu Glosari català dels primers anys; també abans de la guerra va publicar-se un nombre impressionant de "Manuals d'urbanitat" promoguts per la Mancomunitat de Catalunya i per la Generalitat republicana -com ara el Compendi d'educació civil, de Ramon Rucabado (1920)-, moltes reeditades, per poc preu, a l'editorial Ara Llibres: es troben als quioscs. Totes aquestes obres nostres són ressò del famós Instruccions per a l'ensenyança dels minyons, de Baldiri Rexach, editat per primera vegada l'any 1749 i reeditat per la tan notable Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, l'any 1923. No cal que adverteixi els lectors que, de tot aquell cúmul de recomanacions, màximes i disciplines que van perdurar fins fa uns quants decennis al nostre país, no en queda pràcticament res: vegeu, si no, com es parlen els polítics -representants de la res publica!- els uns als altres, als diaris o al Parlament; i vegeu (o, més aviat, estalvieu-vos-en la vista) com ensenyen el cul, com seuen al pupitre i com s'adrecen als professors els estudiants de secundària a les aules del nostre país: commou. Vegeu, finalment, com costa, avui dia, que un cambrer us serveixi un refresc, i com encara costa més que us porti la factura i us cobri: el desmenjament és tònica general, i les bones maneres no estan solament impracticades, sinó del tot desacreditades.

"Les bones maneres no estan solament impracticades, sinó del tot desacreditades"

No penséssiu que la preocupació per les maneres belles és cosa ni de les classes superiors ni de l'auge de les classes burgeses als segles de la modernitat. La cosa ve de molt més lluny: és tan antiga la creació de la ciutat (urbs) com el naixement de l'urbanisme i de la urbanitat. Que Sòcrates es preocupés, abans de morir, que els seus deixebles portessin un gall al temple d'Escolapi, tal com havia promès de fer-ho, no és cap bagatel·la: és el resultat d'un esperit cívic sense màcula fins a l'últim moment de la seva vida. No parlem de Ciceró, ni de Petroni, arbiter elegantiarum aquest darrer, com sap tothom. Plutarc també s'hi va interessar: només cal que llegiu, al primer llibre de les seves Moralia, els capítols "Sobre l'educació dels fills" o "Com una persona jove ha d'escoltar la poesia". I, tirant avant, només cal que recordeu tots els "miralls de prínceps" i "educacions del príncep cristià", dels humanistes italians fins a Erasme, l'opuscle d'ell mateix: "De com els nens han de ser precoçment iniciats en la pietat i en les bones lletres", les obretes sobre l'educació a càrrec del seu amic Joan Lluís Vives, el capítol XXVI del llibre primer dels Assaigs, de Montaigne (Ed. Proa), les Cartes de Lord Chesterfield al seu fill (El Acantilado), totes les disquisicions sobre l'educació que apareixen a Tristram Shandy, de Laurence Sterne, o L'educació de les noies, de Fénelon.

De tot aquest llegat, al segle XIX van començar a sortir-ne manuals instructius per a la gent adulta que són una delícia i desperten una enveja de qui-sap-lo. Mireu, per exemple, el títol d'un dels més famosos d'aquests llibres: The Perfect Gentleman; or, Etiquette and Eloquence. A Book of Information and Instruction for Those who Desire to Become Brilliant or Conspicuous in General Society, or at Parties, Dinners, or Popular Gatherings. Containing Model Speeches for all Occas ions, with Directions how to Deliver Them, New York, Dick & Fitzgerald, Publishers, 1860.

Entre les mil meravelles que inclou aquest llibre, aprenem que, quan som convidats a un àpat, no hem de demanar mai que ens serveixin un segon plat de sopa, perquè llavors obliguem la resta dels invitats a esperar que encetin el segon; que mai no s'han d'emprar guants a taula -l'autor oblida que les dames franceses, fins fa pocs anys, posaven un guant cobrint la copa del vi perquè no els en servissin-; que a taula és millor escoltar que xerrar massa; i que un no s'ha d'adreçar mai als comensals pel seu nom de fonts, sinó pel cognom (ara no es fa ni això; ara tothom és "tio" o "tia" d'un altre: "Tio, passa'm la sal!"). També m'hi assabento, tot i que em desperta dubtes, que el brindis "Hip, Hip, Hurra!" ve de les croades, quan els soldats cristians guanyaven una batalla i deien: "Hierosolyma est perdita" (Jerusalem està perduda): de les inicials de la frase vindria l'expressió H.E.P. (fonèticament: "Hip"). Tot plegat serà més o menys cert, més o menys còmode: però fins que Catalunya no restauri aquelles bones maneres que havia tingut, més val que tots ens fem japonesos, que avui dia són els grans supervivents de l'etiqueta i els costums decorosos.