"Buscava la meva personalitat en la mescla"

L'escena local que el Sónar mostra aquest any als seus escenaris ja no està formada només per músics catalans. L'atracció que la ciutat ha despertat a l'estranger ha fet que alguns artistes foranis l'escullin per establir-s'hi. Un d'ells és Cristian Vogel (34 anys), un músic anglo-xilè de gran reputació a l'escena electrònica internacional que al Sónar oferirà un show case del seu segell Station 55. Amb aquesta discogràfica ha editat el seu propi disc sota el nom de Night Of Brain i el disc de debut de Burbuja, projecte de pop avantguardista de la navarresa Merche Blasco, artista i performer també establerta a Barcelona. Tots dos actuen al Sónar com a petita mostra de la creativitat dels nous habitants de la ciutat.

"He fet un disc amb guitarres perquè també m'agrada que la meva música sigui escoltada"

"Sort que puc anar a Zurich o Viena a sentir bé la música als bars, amb subgreus"

Pregunta. La seva formació musical és acadèmica. Per què la va escollir?

Resposta. Jo anava a estudiar Intel·ligència Artificial, però en adonar-me que la música era el que m'interessava realment vaig optar pels estudis musicals sobre el segle XX (avantguardes, John Cage, etcètera). Com que no sabia solfeig vaig haver de convèncer a la Sussex University que jo formava part d'una nova generació de músics que treballaven a casa amb ordinadors, sense conèixer pentagrames. Era a començaments dels anys noranta. Vaig fer un estudi sobre Bach i em van acceptar.

P. Què buscava amb aquests estudis sobre música?

R. M'interessava com barrejar i mesclar molts senyals. Per mi la composició és un pas, i entre la composició i el resultat final hi ha la mescla. Jo buscava la meva personalitat en la mescla, i per això, per saber de microfonia, previs, enginyeria de so, vaig estudiar música des d'aquesta perspectiva.

P. I quins resultats ha tingut aquesta formació en la seva música?

R. Conèixer la història d'Europa, amb dues guerres terribles, i veure com la música ha reflectit aquestes convulsions. Això et permet prendre decisions molt millor. És molt important prendre decisions i alhora no has de dilatar-ne la pressa. Cada decisió que prens està vinculada amb aquesta història del continent. També he après que el més important no és l'obra aïllada, sinó el conjunt de l'obra. Per això no busco la perfecció i produeixo molt, emeto sense interrupció, perquè l'important, el que pot fer canviar les coses, no és un disc perfecte sinó el conjunt d'una obra, el corpus de creació d'un artista.

P. Vostè ha treballat amb Jamie Lidell al projecte Supercollider, fa de discjòquei, té diversos discos d'electrònica, ha fet techno per a pistes de ball, temes més experimentals....i ara edita un disc amb cançons de rock i guitarres. Vol dir que l'electrònica està en crisi i no l'interessa?

R. No, simplement que trobava a faltar la paraula, les lletres, treballar en grup i fer-ho amb instruments tan fantàstics des del punt de vista tècnic com ara una guitarra. L'electrònica encara no ha inventat el seu instrument, un instrument que, com la guitarra, sigui fàcil, versàtil, directe i alhora et permeti fer melodies, textures, sorolls. És un instrument molt complet. A més a més, treballar en grup és molt gratificant. I en el fons, igual que a l'electrònica, no deixo de treballar amb el format cançó.

P. I el procés de composició també deu ser molt diferent, no?

R. Sí, perquè quan treballes amb màquines només has d'escollir la màquina amb la qual vols treballar. Un cop ho has fet vas provant sons, els treballes, els manipules....és una mica estrany. Per contra, quan treballes amb instruments i en grup, les cançons et van demanat allò que volen, van prenent cos elles mateixes. Les bones cançons són com arbres que parteixen d'una petita llavor i creixen de mica en mica. Si treballant el disc t'adonaves que calia un baix, doncs trucaves a un baixista, ell trobava el seu lloc a la cançó i la cançó després demanava una altra cosa...potser un teclat.....Tot i això no he volgut deixar les cançons totalment acabades, perquè jo crec que el procés de finalització d'una cançó el trobes al concert. I per cert, tocar en directe és una experiència molt més completa i enriquidora que punxar en una cabina.

P. O sigui que vostè ha decidit treballar amb guitarres per fer lletres i treballar en grup? Després d'estudiar John Cage?

R. Home, no només per això. Una altra raó que m'ha impulsat a fer un disc així és que a mi, que m'agrada la música experimental, també m'agrada que la meva música sigui escoltada. Diguem que la música que no s'escolta viu al buit a causa de la seva dificultat estètica per ser disfrutada, la qual cosa la fa aliena al públic. En anglès hi ha una expressió perfecta per denominar el que jo vull: és the bleeding edge (el tall sagnant). Jo treballo en el bleeding edge, allà on existeix l'electrònica diguem-ne "pura", però alhora vull que la meva música sigui escoltada.

P. O sigui que vol que les seves propostes tinguin elements de la música "del buit"?

R. I per això aquest disc amb guitarres i veu, bateria i baix, està gravat amb tècniques molt avançades de mescla i de presa de so. He fet servir tècniques de síntesi granular que s'utilitzen a la música experimental, he esmicolat el so d'un got en trencar-se per entrar dins del so que feia cada partícula de vidre en rompre's. De fet, he aplicat formes de treball de the bleeding edge amb la intenció que siguin oïbles, que el públic les pugui disfrutar. El disc inclou més sons estranys que no ho són prou perquè no es puguin escoltar i generin rebuig.

P. I quin sentit té preocupar-se tant pel so quan tothom l'escolta comprimit en formats com el mp3?

R. Per fortuna jo crec que no sempre escoltarem música en mp3. Ja s'estan treballant llenguatges amb més qualitat. I de tota manera, si la gent no ho vol escoltar, que no ho escolti, però jo treballaré igual, ho he de fer, s'ha de fer. És com si un artista gravés malament perquè sap que a Barcelona, on l'Ajuntament imposa restriccions absurdes de volum als bars, no s'escoltarà bé la seva música.

P. Vostè no només treballa amb guitarres, no?

R. En efecte, també m'interessen els càlculs matemàtics aplicats a la música. Treballo amb una màquina que es diu Capivara 320, per cert ideada per una dona amb qui estic constantment en contacte, que fa càlculs i resolucions per calcular matemàticament el que necessites per fer síntesi de so en temps real. És una mica abstracte. Permet introduir un temps, una hora, dos dies o tres milisegons, en el qual tu vols que dues seqüències matemàtiques s'aproximin fins a coincidir en un mateix valor. Pot tenir aplicacions en una cabina de discjòquei, ja que la progressió d'una sessió pot ser representada amb valors matemàtics i tu pots calcular transicions de ritme i textures en temps real. És com fondre una espelma en la qual els ritmes, textures i melodies en són la cera.

P. I això ho fa coincidir amb la creació del seu propi segell.

R. Sí, perquè les coses estan canviant. Jo crec que ara ens hem de plantejar que som com artesans que fan barrets i els venen un a un al carrer, de mica en mica. També he fet aquest estudi on treballo i una editorial independent que s'encarregui de cuidar les cançons. De tots els canvis que s'estan produint a la indústria, els més lents afecten a les editorials, però cal la idea d'editorial independent.

P. I per què a Barcelona, ciutat on viu fa uns anys?

R. Per diverses raons. Primer, perquè és una ciutat on, venent discos d'un en un i sense presses, pots pagar-te un estudi com el que tinc en un barri com el Poble Nou. No és una ciutat barata, però Londres o París són encara més cares. I després, perquè a ciutats com Berlín, on treballo sovint com a discjòquei, hi ha més competència per la recerca de l'anomenat triomf. Allà la gent vol tenir el millor estudi, fer els discos que venguin més.... és una ciutat molt competitiva, per això està plena de nord-americans. Per contra, a Barcelona hi ha un pols més tranquil, menys competència i això et permet créixer de mica en mica. Jo només em queixo del fet que els bars tenen molts bons equips de discjòqueis i després l'Ajuntament limita el so. Sort que de tant en tant puc anar a ciutats com Zurich o Viena a sentir bé la música als bars, amb subgreus.