Novíssims: memòria i modernitat

La maduresa d'alguns autors formats a les files dels corrents underground de dècades anteriors, l'eclosió de noves generacions de creadors tan compromeses amb el coneixement de la tradició com amb la dinamització d'un llenguatje de la modernitat, l'exploració de la historieta com a eina testimonial i gairebé periodística i la progressiva infiltració del manga en els mercats occidentals (i la derivada assimilació d'algunes de les seves propostes formals per part d'autors europeus i nord-americans) són els principals trets definidors d'un últim capítol en l'evolució de la narrativa dibuixada que s'obre a principis dels 90 i arriba al present.

El Maus d'Art Spiegelman funciona com a irrefutable Big Bang d'aquesta etapa en més d'un sentit: complex diàleg de l'autor amb la memòria de l'Holocaust (i els clarobscurs de la supervivència) del seu pare, el llibre reformulava una tradició no sempre innocent del còmic nord-americà -la dels funny animals- per aprofundir en un to confessional que s'instal·lava en un registre conscientment allunyat de l'auto-mitologia crispada d'autors com Robert Crumb o Harvey Pekar.

Guanyadora d'un Pulitzer i d'un premi a la millor obra de ficció concedit per Los Angeles Times, l'obra de Spiegelman contribuïa a trencar una important barrera en qüestions de percepció crítica: la narració dibuixada aconseguia ser valorada com a pura ficció literària.

Anys més tard, l'obra magna de Chris Ware, Jimmy Corrigan. The smartest kid on Earth, es convertia en el primer còmic de la història guardonat amb el principal premi literari concedit pel diari britànic The Guardian, alhora que The New Yorker, oblidant molts precedents històrics, el considerava com "la primera obra mestra formal del mitjà". Com Spiegelman, Ware sap molt bé d'on ve: les seves referències a les tradicions més heterodoxes del còmic clàssic -del Krazy Kat, de Herriman, al Gasoline Alley, de Frank O. King- són explícites. Però, al mateix temps, Ware, autor que sembla somniar amb l'Obra Total, podria ser l'equivalent del mitjà d'un David Foster Wallace: un creador excessiu i d'emmudidors recursos tècnics. Un post-postmodern. Un punt i a part. Al panorama europeu, el prolífic Lewis Trondheim també podria encarnar una nova forma d'autoria: patològicament prolífic, el creador de Lapinot perllonga la claredat narrativa de l'escola franco-belga en una obra en perpètua expansió i en incansable exploració de tons i registres. Els còmplices creatius de Trondheim que integren L'Association han desenvolupat un model d'independència editorial que ha inspirat l'esclat de propostes similars en l'àmbit europeu.

Sota l'equilibrada influència de la cal·ligrafia narrativa franco-belga i la voluntat testimonial de Spiegelman, treballs com Persépolis, de Marjane Satrapi, i Metralla, de Rutu Modan, obren un nou camí pel crossover: el còmic capaç de seduir aquell lector que no s'acosta habitualment al mitjà. La voluntat narrativa s'alia, en aquests dos casos i en molts altres semblants, amb la urgència del periodisme i en una derivació elaborada de la cultura subjectiva del blog.

Al nostre país, els joves dibuixants de còmics ho tenen més cru que els autors dels 80 per viure professionalment de la vinyeta, però l'aposta d'aquestes noves generacions per la independència i la llibertat creativa sembla dibuixar un gratificant paisatge de fecunditat, que potser no sigui més que el miratge d'una nova edat d'or. De tota manera, el cens d'autors de relleu -Carlos Vermut, David Rubín, Manel Fontdevila, Darío Adanti, Sandra Uve, Luis Durán, Alberto Vázquez, Sonia Pulido i tants d'altres- sembla tota una invitació a l'optimisme.