El gran Max

Max és el millor. Afirmació subjectiva que vaig compartir amb el Ministeri de Cultura el 1997, quan li va concedir el Premi Nacional d'Il·lustració; el 1999, amb el jurat nord-americà que li va atorgar el prestigiós premi Ignatz, i un any després -casualitat?, alguns pensen que no-, amb el del Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona, que ja al 1988 va considerar El licantropunk i el que es va emportar, al 1996 per Como perros!. Max ha de ser també molt bo per a editors i lectors d'arreu del món, ja que Francesc Capdevila (Barcelona, 1956), àlies Max, publica tot el que pinta des que va debutar a El rollo enmascarado, el 1973. Potser exagero, però em sembla que no dec anar gaire desencaminat: per Bardín, el superrrealista (La Cúpula) està nominat en tres categories (guió, obra i dibuix) dels premis del Saló.

Més enllà del fet que m'agradi molt, puc ser més sensat en la meva anàlisi per justificar per què Max és un referent. Com a expert comicòleg, que així seria la ressenya.

Els antecedents en el traç de Max ens remeten a l'evident influència en els seus inicis (Gustavo, El profesor Zap) dels americans Gilbert Shelton i Robert Crumb, exponents màxims de l' underground californià. És més, és impossible abstreure en la seva evolució posterior, ben entrats els anys vuitanta, de la notable influència de la línia clara del còmic centreeuropeu (Franquin, Jije, Tillieux...) o fins i tot del mateix Bosco, quan el pinzell de Max es torna gòtic en el seu concepte. No diria cap disbarat, que per alguna cosa serveix documentar-se. Però és que no em surt, la veritat. Sé que està malament, però si parlo de Max, els parlo de la meva vida tebeística i em surt fer-ho de l'àtic del carrer Borrell on em vaig criar i on vaig llegir per primera vegada una historieta seva. Era de Gustavo, és clar. Va ser un diumenge, en tornar del Mercat de Sant Antoni, tenia 13 anys i estava fart de demanar a la meva germana els Star. Era un Víbora i vaig descobrir la lluita d'aquell jipi nassut i, en especial, els pits de la seva nòvia, de Lilian, que era idèntica a Núria, l'amiga de la meva germana Amparo. Igual de jipis i de guapes. En algun lloc he llegit que Max es va fartar d'ells quan va descobrir que Gustavo estava per tot arreu, convertit en icona de la lluita contra les nuclears.

Llavors, em vaig rapar el cap, em vaig comprar unes Dr. Marteens, va arribar Siniestro Total, el Punk i Peter i la seva banda de deskarriados, la Isla de les nimfòmanes i la petita kampanilla. Serà perquè la Koks va omplir el barri de grafittis amb la cresta de Peter -suposo que va ser ella, o la Pi, o totes dues- però el cas és que tinc la sensació que Peter Pank li va durar un sospir a Max. Va morir penjat, el pobre, per això del No Future!, però l'autor el va ressuscitar ràpidament: Primer, a El Likantropunk i després, a Pankindista, la tercera entrega de la sèrie. Aquells anys van ser tan vertiginosos com una cançó de Los Ramones. O com el ràpid festeig amb aquella xicota que es va tatuar Kampanilla al seu pit esquerre. ¡Com m'agradava! (El pit, Kampanilla i llegir Max junts).

Tan aviat com Max va enviar Peter a lluitar a la selva, Laura, aquella efímera nòvia de Premià, em va deixar, per la meva aguda síndrome de Peter Pan, la que t'impedeix de créixer. Just el contrari del que ha fet sempre Max. Va matar Peter i va créixer: ja sigui en el deliciós El invierno no ha hecho sino comenzar, il·lustrant textos de Lovercraft i les cançons de Santiago Auserón, en treballs infantils o en El prolongado sueño del Señor T, com en les seves col·laboracions amb EL PAÍS, Max ha anat sempre endavant, fins arribar a Bardín, el seu su últim, singular i surrealista personatge.

La sublimació de Max és Nosostros somos los Muertos, que va néixer com una simple fotocòpia d'una historieta sobre la guerra dels Balcans que va repartir pel Saló de 1993 i va acabar per convertir-se en revista de culte, porta d'entrada de les noves tendències del còmic mundial al nostre país. NSLM ha tancat portes, però el futur és del Max(im).