Els museus tèxtils, la crisi de la crisi

Després de la llarga crisi del tèxtil, que ha acabat pràcticament amb bona part de la principal indústria del país, ara toca el torn als seus museus. L'anunci del desmantellament i el trasllat del Museu Tèxtil i de la Indumentària barceloní, del carrer Montcada al Palau de Pedralbes, és la punta de l'iceberg.

La indústria tèxtil ha estat, sens dubte, la principal font de riquesa de Catalunya entre els segles XIX i XX. Va néixer i créixer amb sang i or, gairebé a parts iguals, com la mateixa Senyera. Va ser l'origen de bona part dels avalots i revoltes socials, però també va generar tanta riquesa que Barcelona no seria el que és sense les fàbriques que la van fer possible. El tèxtil ha tornat als seus orígens: l'Orient (Xina, Índia, Turquia...). Però la seda i els teixits preciosos primigenis ara s'han transformat en confecció, tant de firma com de falsa, feta per a no durar. Són els signes del temps que el teixit capta a la perfecció.

El de Terrassa cada cop és menys museu i el de Premià donaria per escriure una novel.la

Els fabricants, que durant més de cent cinquanta anys han produït i venut teixits, ara venen terrenys i pisos construïts al lloc que ocupaven les seves fàbriques, que s'enderroquen. Després d'això, ja no queda res, només turisme i serveis. Els museus tèxtils que havien de ser el reflex d'uns moments d'esplendor, a penes s'han arribat a consolidar enmig de la inacabable crisi del sector i, de fet, quan encara ni tan sols han acabat de reeixir, ja es desmunten o passen per transformacions que els desfiguren. Fins i tot hi ha casos, com ara el de Sabadell, que en una gestació massa llarga i anèmica, ha acabat en avortament. Un cas a part és el Museu de la Punta d'Arenys de Mar, que va fent amb paciència i bona lletra, sense daltabaixos, plasmes, ni sensacionalismes.

El cas més flagrant d'aquesta situació és el que està passant amb el Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, condemnat a les galeres des que es va anunciar amb bombo i platerets el nou i fastuós centre de les Glòries consagrat al disseny. Una institució de nova planta que, curiosament, depèn d'un concurs d'idees per poder trobar nom propi. Mentrestant, la pressa per desmuntar el Tèxtil i posar-hi al seu lloc una prefiguració de propaganda del nou centre sembla fruit d'una implacable venjança bíblica. Tot plegat per cinc anys, mentre durin les obres de l'edifici de les Glòries. ¿No és una moguda massa cara i complicada per tant poc temps? Si el nou centre no té ni tan sols nom ¿per què tanta frisança a traslladar el delicat i valuós material tèxtil que s'exposa i guarda al Palau del Marquès de Llió per dur-lo al Palau de Pedralbes? És com la histèria que té Mercedes McCambridge perquè pengin Joan Crawfort a la pel·lícula Jonhy Guitar, de Nicholas Ray.

Segons les reconegudes restauradores tèxtils Carme Masdeu i Luz Morata, desmuntar el museu del carrer Montcada i traslladar totes les peces -més de 10.000- costaria una autèntica fortuna si es fes ben fet, com hauria de fer-se, amb caixes especials, informes, controls..., tal com es procedeix amb la pintura, però amb l'agreujant que el teixit és mil vegades més delicat i es pot malmetre de forma irreversible.

No cal dir que el posterior emmagatzematge també pot ser fatídic si no es controlen constantment els nivells d'humitat i temperatura, i no s'airegen, de tant en tant, les peces: una feinada increïble de la qual no es té cap garantia que es pugui realitzar de forma permanent i satisfactòria. Cal aclarir que al Palau de Pedralbes, on ara hi ha el Museu de les Arts Decoratives, s'exhibirà una part ínfima de l'actual Museu Tèxtil en una petita exposició testimonial, de compromís.

La política de museus que havia de culminar el 1992, i encara s'arrossega, va contemplar la fusió dels museus de les arts aplicades: tèxtil, ceràmica, arts gràfiques i arts decoratives. Quan es va anunciar, l'aleshores directora del Museu de Ceràmica, Trinidad Sánchez Pacheco, va moure cel i terra i, tant ella com qui la va succeir, Dolors Giralt, i després Maria Antònia Casanovas, no van parar fins a poder-se segregar del futur centre golafre, ja que el conjunt era prou important i vàlid per no haver de tenir servituds absurdes. Ara, amb la propaganda del nou Centre del Disseny ja s'anuncia que el Museu de Ceràmica no en formarà part, com si res no hagués passat. Potser és l'hora, doncs, de continuar amb el replantejament mesurat de la resta.

- Vida i miracles del Museu Rocamora. El Museu Tèxtil barceloní és un dels més destacats de l'Estat Espanyol i, mentre a Madrid s'està tirant endavant el Museo del Traje, o a Getària el de Cristóbal Balenciaga, aquí, tot i tenir una col·lecció més coral i representativa, ens plategem la seva desaparició com a tal. Només de Balenciaga hi ha fins a 158 peces; de Pedro Rodríguez, 152; i de Pertegaz, 81.

A més, hi ha una pila d'altres noms de l'alta costura; una nodrida recopilació d'indumentària històrica que abraça gairebé mil cinc-cents anys; i, també, un conjunt de teixits coptes, orientals, hispanoàrabs, romànics, gòtics, renaixentistes, barrocs, neoclàssics... fins arribar a l'art déco. Un conjunt que ja el voldrien molts altres museus famosos d'arreu del món. El contingut del Tèxtil té tant valor històric i artístic i tanta identitat pròpia com el del Museu de Ceràmica, però ningú s'atreveix a trencar una llança al seu favor. A més, el teixit, que en museus com el Metropolitan de Nova York o el Victoria and Albert de Londres té un lloc estel·lar, aquí sovint no se sap valorar com es mereix.

Els tres pilars del museu de Barcelona són: la col·lecció Rocamora d'indumentària i complements; la de teixits antics procedent de la Junta de Museus barcelonina, gràcies al seu secretari, Joaquim Folch i Torres, director dels Museus de Barcelona i a la constitució del Museu Tèxtil per Joan Ainaud de Lasarte, director dels Museus d'Art; i, finalment, la col·lecció d'alta costura, que es va iniciar cap al 1976 amb una magnífica donació de peces de Balenciaga, que s'havien exposat al Metropolitan de Nova York en l'homenatge pòstum al famós modista, engrandida posteriorment i guiada durant temps per Rosa M. Martín i Ros.

En realitat, l'autèntic origen de la institució del carrer Montcada és Manuel Rocamora i Vidal (Barcelona, 1892-1976), un ric i solter amateur que, a part de ser un historiador i un pintor remarcable, es va dedicar tota la vida a reunir una de les principals col·leccions d'indumentària i complements de tot l'Estat que abraça des del segle XIV fins a la data clau de 1930. Segons informació facilitada per la Fundació Rocamora -que, per cert, no està en absolut d'acord amb el trasllat del Tèxtil de Barcelona a Pedralbes- l'any 1935, Manuel Rocamora va donar una sèrie de peces al Museu de les Arts Decoratives. Després de la Guerra Civil, en va donar d'altres al Museu Tèxtil de Terrassa.

Finalment, però, donada la magnitud del que Rocamora havia reunit al llarg dels anys, el 1952 va decidir donar 4.187 vestits i complements a l'Ajuntament de Barcelona a canvi que fes un museu monogràfic al Palau del Marquès de Llió, o a un altre de característiques semblants del mateix carrer, no en va ell era el president de l'Associació d'Amics del carrer Montcada, on residia, concretament al palau que ara acull la galeria Maeght, juntament amb el seu xofer.

Segons el contracte signat amb l'alcalde Josep M. Porcioles, el nou museu havia de dur implícit el nom de Rocamora i el conjunt no es podia disseminar. L'any 1955 l'Ajuntament va adquirir l'esmentat palau i les obres de rehabilitació van durar bastant.

El Museu d'Indumentària Col·lecció Rocamora es va inaugurar oficialment el 1969; el director honorífic era el mateix donant. Llavors va sorgir la idea de fer al veí Palau Nadal un museu tèxtil que reunís tot el que havia aplegat i adquirit la Junta de Museus, amb peces tan espectaculars com ara el Tern de Sant Valeri, un dels teixits hispanoàrabs més grans i valuosos del món procedent de la famosa adquisició Plandiura, o la Capa de Sant Fructuós, entre altres peces medievals de cabdal importància.

El Museu Tèxtil estava ubicat, fins aleshores, en unes reduïdes dependències de l'antic Hospital de la Santa Creu i, de mica en mica, es va anar habilitant la planta superior del Palau Nadal per installar-hi el seu fons. La Direcció del Museu Tèxtil i, després la del Museu d'Indumentària-Col·lecció Rocamora va ser assumida per Pilar Tomàs des del 1962. I pels voltants de 1982 per Rosa M. Martín i Ros, gran especialista en teixit medieval i, actualment, vicepresidenta, pels països de parla espanyola, del CIETA, Centre International des Études des Textiles Anciens. Aviat es van unificar els dos museus sota la denominació de Museu Tèxtil i d'Indumentària-Col·lecció Rocamora, tot i que el subtítol va anar passant a un segon terme fins a desaparèixer.

L'any 1981, Martín i Ros, amb l'ajuda del conservador Antoni Fabregat, va muntar al museu l'exposició temporal Cent anys d'indumentària, 1881-1981, que commemorava el Centenari del naixement de Picasso i que va ser modèlica en el seu gènere, amb un petit catàleg que encara avui és una peça de referència.

El 1985 s'obria la Sala Pedro Rodríguez, dedicada al gran modista barceloní, que va donar una gran quantitat de material a canvi que se li dediqués un espai en permanència. Dos anys més tard, el museu col·laborava a l'exposició Espanya 50 anys de moda, celebrada al Palau de la Virreina, i gràcies a això es canalitzaven noves donacions de moda.

Poc després, va haver-hi algun canvi substancial a la plantilla, que cada vegada quedava més en precari. Això va coincidir amb la nova idea política d'unificar els museus menors, cosa que va propiciar que, en comptes de continuar les obres d'adequació del Palau Nadal per a la total instal·lació de les diverses col·leccions, es paralitzés l'expansió mentre es deixava el Tèxtil a poc gas, mig asfixiat.

Una de les darreres tasques rellevants de Martín i Ros al museu va ser una exposició Balenciaga que va durar un any, a partir del maig de 1995, muntada amb l'especialista Marie-Andrée Jouve -dels Archives Balenciaga de París- i que mostrava una selecció dels fons propis. Malauradament, el curt pressupost amb què comptava no va donar per editar un catàleg exhaustiu, sinó un petit, però acurat, fulletó testimonial.

Immediatament després es va desmuntar la Sala Pedro Rodríguez perquè es va remodelar el Palau Nadal de dalt a baix per instal·lar-hi el Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí de Barcelona, inaugurat per la reina d'Espanya el 1997. Des de llavors, el Tèxtil va quedar definitivament tocat.

- Del Vallès al Maresme. Amb la batuda del museu barceloní, el Museu Tèxtil de Terrassa -el seu competidor directe- surt guanyant. Va ser fundat l'any 1946 amb el fons del terrassenc Josep Biosca i dirigit durant quaranta anys per Francesc Torrella, que, per cert, ara s'estira els cabells amb l'anunci del desmantellament del museu de Barcelona. Amb el temps es van adquirir moltes peces procedents de la Col·lecció Viñas i de Tórtola Valencia. El 1973, Lluís Tolosa donava la seva interessant recopilació d'indumentària a la Diputació de Barcelona i, després d'estar a punt d'ingressar al Museu Rocamora, es va decidir que entrés al de Terrassa.

Amb el canvi de direcció, quan es va jubilar Torrella, la institució va passar a ser CDMT, Centre de Documentació i Museu Tèxtil. El canvi responia a un gir radical: la desmuseïtzació. Es va desmuntar l'exposició permanent; es van dur a terme unes obres que durarien quasi una dècada; i es va reinaugurar el centre a finals de 2002. Tot i això, s'han continuat rebent donacions i s'han fet noves compres. Però ara el CDMT més que res mira de vendre fires modernistes, cursos a mida, sales de lloguer, artesania, activitats per a grups... i l'Imatex, un dels productes estrella: l'inventari del fons penjat a Internet, amb escassa informació i accés restringit previ pagament. Cal dir que el millor servei que ofereix és la biblioteca: neta, polida, ordenada, accessible i, per sort, gratuïta. Llàstima que estigui a la quinta forca!.

El cas de Sabadell és patètic. Ni els teòrics (tèxtils) ni els viatjants influents que, a partir de la postguerra, van pul·lular pel museu local d'història mai van aconseguir instaurar un museu tèxtil propi, que fes honor a la indústria per antonomàsia de la ciutat. Sí, però, van anar arreplegant telers de fusta centenaris i fragments de col·leccions com la Viñas, els principals teixits antics de la qual es van tallar salvatgement en tres: un per al museu de Terrassa, l'altre per al de Sabadell, i el darrer quedava en propietat particular, on encara segueix.

Amb la crisi dels anys seixanta i setanta del segle passat, es van aconseguir salvar de la crema algunes col·leccions senceres de mostraris, com ara la de l'empresa de novetat per a senyora Molins Germans que, ja a la dècada de 1930 servia material a Balenciaga. Com que encara no hi havia museu tèxtil, els llibres de mostres es van amuntegar en vells magatzems municipals i van quedar fora de circulació per al públic i per als estudiosos.

Els enderrocs de fàbriques van comportar més possibles donacions de maquinària, però una manifesta insensibilitat municipal, fins i tot en temps democràtics, va fer que anés en orri l'acumulació d'artefactes. Paradoxalment, la instal·lació de la flamant Escola Superior de Disseny Tèxtil a l'antic edifici dels Docks -els magatzems del Gremi de Fabricants-, va acabar amb la resta del material guardat fins aleshores. No fa gaire, en l'enderroc d'un històric complex industrial, es va indultar, com si fos el ninot d'una falla, un petit edifici que cobria una màquina de vapor i això es va convertir en la trista seu del gran Museu Tèxtil de Sabadell.

El Museu de l'Estampació de Premià de Mar, que ja ha perdut el nom de Tèxtil, donaria per a una novel·la d'aventures, intriga política i espies. Segons el seu fundador i primer director, Joan Gómez, molts dels problemes del ram vénen arran d'haver-se dissolt la TMC, l'associació de Treballadors de Museus de Catalunya, ja que a partir d'aleshores els museus han passat a dependre exclusivament dels polítics. De fet, l'any 2000, ell va denunciar l'Ajuntament de Premià per un acomiadament improcedent. Va guanyar, però el van despatxar, i ara és membre de l'Associació d'Estudis Científics i Culturals de Premià i president de la Fundació Centre de Recursos per a la Indústria Tèxtil, que són, segons explica, propietàries de moltes peces conservades al museu i es dedica a anar-ne recuperant cada vegada que alguna de les successives direccions fa neteja.