"Tinc molt en compte l'opinió de la gent"

El temps li ha donat la raó. Dj Amable, nom artístic del discjòquei indie Amable Sierra Pérez (Ourense, 1965), va ser un dels creadors a finals dels anys vuitanta de l'escena musical alternativa a Barcelona. Actualment, treballa de dj resident a Razz Club, la sala principal de la discoteca barcelonina Razzmatazz, referent de les noves tendències sonores. Les seves sessions són una exquisida barreja de clàssics contemporanis del rock i del pop amb l'ultimíssim. A diferència d'altres companys, la música electrònica no és part central del seu estil eclèctic, si bé sempre hi és present, sobretot el techno. Els lectors de la revista Rockdelux el van escollir durant dues vegades consecutives, el 2005 i el 2006, com a millor discjòquei nacional.

Entre els clàssics imprescindibles cita a R.E.M, New Order / Joy Division, The Clash, Radiohead, The Smiths, Pixies, Nirvana, Los Planetas, Primal Scream, Coldplay, The Chemical Brothers, Ramones... Molts d'aquests grups s'han convertit ja en supervendes, però Dj Amable va ser dels primers en descobrir-los ací. El mateix olfacte el va portar a Franz Ferdinand, Kasabian, Lori Meyers, Scissor Sisters, The Killers, The Departure, Delorean... Ara diu que té passió per la música de LCD Soundsystem, que recomana vivament. Va néixer a Galícia, però la seva família es va traslladar a Catalunya quan Amable tenia dos anys, concretament a l'Hospitalet de Llobregat. Allà va començar la seva revolució. Abans d'anar a la mili a Lleida -la pitjor experiència de la seva vida, assegura- va ser de tot: progre, punk , mod , etcètera. Combina el treball a la sala Razz Club amb bolos per l'Estat, l'estranger i participacions a festivals internacionals, a més de fer recopilacions de temes de música independent per al segell Sinnamon. El pròxim mes de juliol viatjarà a Santiago de Xile i Buenos Aires. Porta vint anys de trajectòria professional i encara li queda corda. "Ara em cuido molt més. Ja ha passat el temps dels excessos", diu.

Pregunta. Com afecten els canvis tecnològics el seu treball?

Resposta. Al principi utilitzava el vinil, però m'he hagut de passar al cd perquè la música que m'agrada s'edita en aquest format. A partir d'ara caldrà adaptar-se a l'ordinador.

P. ¿L'escena barcelonina és encara un referent?

R. Ha passat l'edat d'or de Barcelona. A partir dels anys noranta era l'enveja a tota Espanya i un referent a Europa. Vam començar a espavilar-nos amb l'àcid-house. Llavors València va baixar, i va pujar Barcelona. Però estan passant unes coses... Els darrers mesos ho he vist molt fotut, si bé crec que anirem recuperant els locals que s'han anat tancant. La pressió dels veïns i de l'Ajuntament ha fet molt mal a l'oci nocturn de Barcelona.

P. Sobre aquesta alternativa d'oci pesen molts prejudicis.

R. Els veïns tenen dret al descans, però no crec que el tancament d'espais sigui una solució. Cal donar suport a les sales per facilitar que s'adaptin a les normatives. Amb el tancament es dóna satisfacció als veïns, però es deixen de banda les necessitats de la joventut. Això no vol dir que l'escena barcelonina hagi perdut del tot la seva força, però comencen a despuntar altres capitals, com Madrid. Està recuperant el protagonisme que va perdre després de la movida, que va marcar els meus començaments quan posava música de Radio Futura i Dinarama, entre altres. Sempre hi ha públic per la música independent. En realitat, formen una minoria molt nombrosa. L'esquema es repeteix. Avui U2, Blur, Coldplay i Oasis són fenòmens de masses, però en els seus inicis només els coneixíem unes 200 persones.

P. ¿Té contacte amb el seu públic o manté les distàncies?

R. Tinc molt en compte l'opinió de la gent. Sempre admeto suggeriments i deixo espai per improvisar. Reservo cinc o sis hores a la setmana per preparar-me les sessions i escoltar les últimes novetats. Una sessió a Razzmatazz dura cinc hores i els bolos són de tres hores. Ara ja sóc conegut i tinc llibertat per fer el que vulgui.

P. Els començaments van ser ben diferents...

R. Vaig començar com tothom, punxant en els bars dels amics. Van seguir els anys d'aprenentatge a Depósito Legal, de l'Hospitalet. Després vaig fer suplències a Bikini i altres sales. Havia de posar salsa, James Brown, de tot. No me'n penedeixo, perquè és una formació tècnica i musical molt important. Em vaig donar a conèixer al mateix Hospitalet, a la sala A Saco. Allà fèiem unes cintes pirates que van tenir molt èxit. De jove, el meu ídol era el dj Frank Lenaers. Estudiava el que feia pas a pas. Després vaig estar a Zeleste uns sis anys. Quan el van tancar, pensava que mai més l'obririen. L'últim dia allà va ser molt especial. La gent va aplaudir la sessió durant 20 minuts.

P. I adéu a un mite.

R. Sí, i tant. Però la sala tenia molts problemes econòmics. Va ser una sorpresa que s'obrís al mateix local Razzmatazz, on porto més de sis anys. És a dir, porto 12 anys a la mateixa sala. Això em dóna molta confiança. A festivals com Benicàssim em poso una mica nerviós. Els discjòqueis han d'actuar al final, quan ja han passat per l'escenari els grups estrella. D'altra banda, el so dels festivals no és gaire bo.

P. Com veu la moguda del hip hop a la perifèria?

R. És normal, perquè el hip hop és una música de protesta, i molta d'aquesta gent té motius per queixar-se.