Silenci a Verges

Ha fet un temps esplèndid la primera nit d'assajos. Els gats en zel xisclen pels camps i tothom a Verges sap que s'acosta la primavera. Encara no fa olor de bunyols, però fa dies que les àvies s'han proveït de farigola per començar a fer-ne i oferir als actors que els dies previs a la processó fan del poble el seu escenari natural. Amb l'oli que sobra de fregir els bunyols, es fabricaran unes llànties rudimentàries fetes amb la closca dels cargols més grossos que s'han collit durant la temporada. Després, amb una pasta feta d'aigua i cendra, els ficaran al llarg del carrer Orient, que avui a la nit es transformarà en el carrer dels Cargols, potser el més indicat per contemplar, sota un llum tènue i amb una estretor que fa calfreds, l'evolució macabra de la Dansa de la Mort.

Però per arribar a la gran nit del Dijous Sant a Verges, ha calgut un formidable desplegament d'energia que implica directament o indirectament tot el poble. És una feina invisible, però elemental. Tothom participa a la processó, ja sigui cosint roba, muntant l'escenari, fent de jueu o desfilant amb les manages, que és com s'anomenen els manaies a Verges. Com diu Lluís Llach al pròleg del llibre La processó de Verges. Arrels cap al futur, "un vergelità és un animal que cada Dijous Sant ha de tornar al seu poble, i si no, s'enyora com un gos".

La crida comença per Carnestoltes, quan es reparteix el full informatiu amb els papers vacants. Normalment, la tradició passa de pares a fills, però els nouvinguts també són convidats, i actuar a la processó els arrela poderosament. Actualment, els assajos duren unes quatre setmanes. La primera serveix per memoritzar els textos i adaptar els actors novells als personatges. La segona es dedica a millorar la dicció, que tendeix a la cantarella pròpia dels temps en què el text bíblic es transmetia de manera oral. La setmana prèvia els actors assagen als llocs reals on s'actuarà, i ja en plena Setmana Santa, es reserva temps per als problemes d'última hora.

I mentre uns fan la posada a punt del seu paper, desenes de dones voluntàries, algunes d'elles octogenàries, passen revista als vestits que s'han emmagatzemat durant un any en un local municipal. Unes planxen, altres refan pedaços. Fan aquestes tasques a la nit, però cap d'elles mostra cansament, més aviat una gran energia que s'encomana.

La celebració de la Setmana Santa a Verges segueix la mateixa seqüència ritual que en altres llocs, però té un element que l'ha convertida en una festa que desperta la mateixa devoció entre agnòstics i fidels, joves i vells. És la Dansa de la Mort, principal atractiu de la processó per la seva singularitat. La dansa també fa els seus assajos, però ho fa vestida de carrer, sense l'abillament que l'ha fet famosa. Màscares mortuòries i calaveres romanen fins al moment d'entrar en acció fent tètriques ganyotes dintre de vitrines. Fetes amb cartró o amb fibra de vidre per l'Escola de Belles Arts d'Olot, cadascuna té la seva pròpia identitat, ja sigui el color, el somriure, la mida de les conques dels ulls. Les malles negres pintades formant un esquelet seran aviat substituïdes pel desgast, però no sembla que s'hagi trobat una fórmula per evitar la suor i la sensació d'ofec que pateixen els dansaires després de més de dues hores saltant pels carrers del poble. Fer d'esquelet a Verges és tot un privilegi, sobretot per als més petits. Es trien nens de nou, deu o onze anys, primets i àgils, que puguin entrar còmodament dins del vestit. Les nenes, de moment, no hi estan cridades, tot i que a la junta directiva s'ha parlat de l'oportunitat d'incloure-les, sobretot tenint en compte que hi ha anys en què és difícil trobar nois que s'adaptin al vestit. Els adults també es deleixen per interpretar La Dalla, que és com es coneix la Mort, i per això els estatuts marquen la renovació d'aquest paper cada sis anys.

Els assajos es fan pels carrers, i els vailets que s'incorporen aquest any han d'estar molt atents als consells dels veterans. S'ha d'anar amb molta cura als carrers estrets per no topar els uns amb els altres fent la dansa. No es poden fer postures desmanegades a les pauses ni bufar, perquè ressona molt dins de la màscara. Fer d'esquelet és molt sacrificat, però la mainada es fa càrrec de la solemnitat del paper i s'esforcen a quedar bé.

I és que tot ha de quedar a punt per la gran nit de Verges, quan la dèria col·lectiva s'apodera dels seus habitants. Ara és moment de sortir al carrer i fer possible la relíquia vivent que atresoren. Dilluns de Pasqua ja hi haurà temps per als xafardeigs, les crítiques i les felicitacions, tot degustant una arrossada popular que els torna a unir any rere any.