"Qui coneix més bé la tradició de Jesús és la Magdalena"

Pius-Ramon Tragán, de 78 anys, és monjo de Montserrat i biblista. Nascut a Esparreguera, va entrar al monestir amb 19 anys, després va anar a Roma i a Alemanya i en tornar, va fer de secretari de l'abat Escarré durant els últims anys de la seva estada a Montserrat abans d'anar cap a Itàlia com a exiliat. Després va estudiar a Jerusalem, a Estrasburg i finalment va ser 25 anys professor de Nou Testament a Roma, abans de tornar a Montserrat l'any 1997. Ara es cuida de l'Escriptorium biblicum et orientalem.

Fa uns dies, va dirigir una trobada d'experts en els evangelis apòcrifs, aquells que l'Església no reconeix com a autèntics. Pius-Ramon Tragán explica la diferència: "El Nou Testament és fruit d'una evolució de la memòria de Jesús, una interpretació, i els evangelis apòcrifs són també una interpretació, una mica posterior". "Els apòcrifs", diu, "ens fan veure la situació de l'Església primitiva en tota l'efervescència que això va suposar. Cadascú rebia, escoltava la predicació cristiana segons els esquemes mentals que tenia, hi havia un pluralisme de mentalitat, i aleshores la fe cristiana es transmetia i es repetia segons els esquemes dels que l'havien rebuda".

"L'Evangeli de Magdalena valora el paper de les dones a l'Església primitiva"

"El contingut dels apòcrifs perdura. Per exemple, a la Passió d'Esparraguera"

"Sant Pere anava a predicar amb una dona, no sabem si la seva o una ajudant"

Respecte al contingut, la primera diferència és que els escrits canònics "parlen del Jesús que va viure sobre la terra. En canvi, la majoria dels escrits apòcrifs tenen consciència que no poden dir ni explicar el que Jesús va fer. Són el fruit d'unes revelacions de Jesús a uns certs elegits. I els evangelis apòcrifs, sobretot els gnòstics, són precisament això: escrits que pretenen ser fruit d'una revelació especial a l'autor que els escriu".

L'Església no va acceptar aquests escrits: "Hi havia un criteri, a més a més d'aquest de la revelació, i és el de la coherència entre la tradició més antiga i les aportacions dels apòcrifs. Si eren coherents no hi havia problema. Ara, com que els apòcrifs presentaven interpretacions gnòstiques, dualistes, que no consideraven important el cos perquè era una cosa dolenta, aleshores, no veient que s'adaptaven a la tradició rebuda, s'anaven marginant. En canvi, els que els acceptaven es creien els elegits. O sigui que es va formar una espècie de nucli protocatòlic i una sèrie de manifestacions que ja no eren dintre d'aquesta línia".

Evangelis apòcrifs n'hi ha bastants. Pius-Ramon Tragán creu que "els bons són els més representatius, els més antics" i són "judeo-cristians, com l'evangeli de Pere, l'evangeli dels ebionites, que tenen un origen occidental (Mesopotàmia, Síria...). La gran massa d'evangelis apòcrifs són gnòstics". El gnosticisme, matisa, "és una proposta de salvació que es fonamenta en el coneixement. És a dir, si algú té algun coneixement revelat per Déu o Déu li dóna aquella llum, aquell accepta la doctrina i se salva. Si no, queda marginat. El principal representant seria Valentí, que és ja un cristià.

La visió dualista del gnosticisme s'aplica també a Crist, però matisada: "En la tradició canònica, s'accepta que Crist és home i és Déu, les dues coses. En canvi, en els evangelis apòcrifs, la humanitat de Crist és desvalorada. L'aspecte corporal de Crist és una dificultat, el que compta és la divinitat, i aleshores accepten tant la divinitat de Jesucrist que neguen la corporeïtat, fins al fons de dir que aquest home, Jesús de Nazaret, només era una aparença d'home, que la realitat era la seva divinitat o la seva condició divina. I això arriba fins al punt de dir que la seva passió va ser una passió més aviat externa, però que Déu no hi va participar, que es va apartar de Jesús quan hi va haver el moment de la condemna i de la mort".

Això fa que els evangelis apòcrifs que relaten la passió, "l'Evangeli de Pere i de Nicodem", diu Tragán, "es veu que havien passat per mans gnòstiques i van afegir alguna dimensió gnòstica, però el fons d'aquests evangelis no és gnòstic, al contrari, aquests evangelis són una afirmació del sofriment d'aquest home. Encara que parlen de la Passió, no insisteixen en els sofriments. No gaire. Insisteixen més aviat en la dimensió meravellosa dels miracles que hi va haver en el moment que Jesucrist va morir, els miracles que hi va haver després de la seva mort, la seva baixada a l'Hades per alliberar els que hi havia morts allà i se'ls va emportar cap al cel, o sigui que hi ha tota una visió positiva del fet de la mort i de la resurrecció de Crist, no com un patiment, sinó com un moment de gran miracle i de gran espectacularitat".

En conseqüència, és també diferent la resurrecció: "No solament la resurrecció de Crist, també la dels altres: sant Mateu, un evangeli canònic, ja ho diu, que en el moment en què Crist va morir, alguns van ressuscitar, cosa molt rara, oi? Però ho diu. En canvi, segons l'evangeli de Nicodem van ser molts els que van ressuscitar, i per tant hi va haver una mena d'explosió de vida". Malgrat el silenci sobre els apòcrifs, el seu contingut perdura. Per exemple, la Passió d'Esparreguera recull "el nom del soldat que dóna la llançada a Jesús, Longinus, i això es troba en els evangelis apòcrifs".L'explicació la dóna el pare Pius-Ramon: "Els pares primitius, sant Ireneu, Eusebi de Cesarea, Tertulià, el mateix sant Agustí, en parlen, perquè ells els coneixien i els tenien a mà. En els seus escrits, parlen de molts evangelis que encara ara no coneixem, per tant hi ha molts més evangelis apòcrifs dels que ara coneixem".

¿Hi ha la posibilitat que l'Església revisi la situació dels canònics? "Un dia o altre hi haurà d'haver una mica de revisió, per dues coses: perquè l'exegesi crítica ha fet una presentació d'un Jesús terrenal que no correspon exactament amb el que nosaltres, els creients, acceptem, és una mica diferent del que presenten els evangelis. És clar que el que presenten els evangelis és el Crist que va existir més el Crist ressuscitat, les dues coses. L'exegesi crítica ha separat una mica els dos extrems, i a l'Església això li costa molt, perquè és clar, ¿com era Jesús si els seus contemporanis no van veure que era Déu? I això, és clar que no ho van veure, perquè si ho haguessin vist no l'haurien matat. Per tant, la imatge que tenim nosaltres de Jesucrist, que és Déu i home, els seus contemporanis no la van tenir. Per tant, qui era?"

Hi ha un evangeli de Maria Magdalena: "Sí, és el més humà en el sentit que valora la importància de les dones en l'Església primitiva. Jesús, a diferència de tots els altres rabins de l'època a Palestina, va acceptar entre els seus deixebles a dones. Dones que el seguien, que l'ajudaven i que col·laboraven. Aquesta acceptació, quan ell va morir i van creure que aquesta mort no havia acabat amb la seva predicació, aleshores els seus deixebles continuen el mateix estil: hi ha homes i dones. Si es llegeixen les cartes de sant Pau, sempre parla de dones que l'han ajudat, i les menciona com a col·laboradores importants. Sant Pere anava a predicar amb no sabem si la seva dona o si era una ajudanta, però hi anava amb una dona. Per tant, a poc a poc, la importància de la dona, i això no depèn tant de l'Església com de la cultura de l'època, es va anar marginant. I els evangelis apòcrifs, i en concret en el cas del de Maria Magdalena, és com un record d'aquesta situació en què les dones han quedat marginades. I aquí la persona que té més coneixement de la tradició de Jesús és la Magdalena, no els apòstols. Aquest evangeli apòcrif fa ressaltar que hi ha un element que la gran Església ha perdut".