Passió als carrers

Les processons de Setmana Santa aboquen al carrer els qui es neguen a trepitjar els temples durant la resta de l'any. Gairebé 900.000 persones van veure l'any 2006 els passos de la Confraria 15+1 de l'Hospitalet. També els carrers de Verges es van omplir a vessar l'any passat per tal de veure la Dansa de la Mort la nit de Dijous Sant. Aquestes manifestacions d'entusiasme a la via pública xoquen amb tossudes estadístiques: el 24% dels barcelonins es declaren no creients, el 77% diu que l'Església catòlica no dóna resposta als problemes de la societat d'avui i només el 14% assegura ser practicant. Per acabar-ho d'adobar, tan sols el 22% dels catalans (el percentatge més baix de tota Espanya) posen la creueta a la casella de l'Església catòlica que preveu l'imprès de la declaració de la renda.

És a dir, sense por de caure en heretgia, a l'infern laïcista que tant preocupa el cardenal Antonio Cañizares es parla català. Potser per conjurar l'extensió d'aquest virus maligne, el purpurat ha consagrat tota Espanya a la Divina Misericòrdia i a l'Immaculat Cor de Maria (dogma ben espanyol, per cert). Ho explicava documentadament Joan B. Culla en un article en aquest diari (30-3-2007). L'agilització dels tràmits de divorci, les bodes homosexuals i la reforma dels estatuts -un, pel que es veu, més que els altres- estan a l'origen d'aquests mals que menen cap a la condemnació.

Catalunya ha estat i és pionera en molts d'aquests camins laïcistes que a Espanya impulsa un Govern socialista, però que al país ha tirat endavant el nacionalista moderat. Només cal recordar que el montinià president Jordi Pujol va ser amonestat sota el papat de Karol Wojtyla pel Pontifici Consell per a la Família per haver aprovat la llei de parelles de fet.

Aliens, però, a diagnòstics més a prop del nacional-catolicisme que de la finezza exigible al portador d'un solideu cardenalici, lluny també del debat de matissos entre montinians i wojtylians, els carrers de moltes poblacions catalanes són escenari per Setmana Santa de manifestacions d'origen religiós i de present més aviat laic. Les esmentades processons de Verges i l'Hospitalet de Llobregat són dos exemples ben diferents d'un sentiment que perviu més a cavall de la tradició o d'una anàrquica i espontània religiositat popular (amb perdó dels creients) que de la fe pròpiament dita. Quan ha desaparegut el caràcter obligatori i coercitiu de la religió d'Estat, queden aquestes manifestacions multitudinàries. La passió és viva als carrers.

Ha quedat definitivament arxivat en un trist racó de la memòria aquell ritus nacional-catòlic que convertia els oficis de Setmana Santa en execució. Se'n deia matar jueus, un simulacre que consistia en fer rodar carraques a cor que vols o copejar els bancs de l'església. Era un xivarri ben poc metafòric sobre el que calia fer amb els qui -segons el mestratge eclesial- van matar Crist. L'enrenou era aprofitat per la mainada més rebel i projueva per clavar amb claus a cop de martell els abrics dels feligresos del banc de davant. Era la petita venjança del condemnat a patir els oficis.

Ara ja no es maten jueus a unes esglésies cada cop més buides. Però igual que abans, els carrers de Catalunya s'omplen de manaies, imatges de la Mare de Déu, de Jesús crucificat i de confrares portadors de passos, devots de la Setmana Santa que probablement no trepitgen un temple en tot l'any. Abans ho feien per decret. És el triomf de la passió popular per la religiositat ja sigui autòctona ja sigui sobrevinguda. La processó de Verges és una tradició que manté viva un poble empordanès de fa segles. La de l'Hospitalet és un producte de l'enyor i la immigració. Ni tan sols compta amb el pertinent permís eclesial, sinó que va néixer a l'escalf de la tertúlia d'un grup de 15 amics. Ambdues són ja més filles del patrimoni popular que del religiós.