Bèsties del pessebre

Des d'aquí el veig, acabat de fer, el nostre pessebre, la molsa encara fresca i un brot de romaní que fa el paper de pollancre. En un racó, un nopal de fang que vam dur de Mèxic i un parell de branquillons ressecs de savina, que fan d'arbres d'hivern, esquelètics i acerats. És tota la flora del nostre pessebre d'aquest any. És un pessebre modest, petit, on predominen les bèsties. La geologia es basa en quatre pedres, pedres calcàries, amb forats, que van bé per clavar-hi els vegetals, i un parell de testos capgirats que, coberts de molsa, fan uns turonets arrodonits, pacífics i familiars. Un tronc corbat fa de cova. La resta és una plana verda, amb un estanyol de paper de plata i una platgeta de sal gruixuda. La plana la travessa un camí, tot blanc de sal, o de gebre, i sobre l'estanyol hi ha una passera de fusta. De figures, n'hi ha poques, les justes. Un àngel penjat dalt d'una penya, la mare de Déu, sant Josep i el Nen, els tres Reis, un pastor que va a la cova, una dona que renta. I, en un racó, el rabadà caganer. La resta són bèsties. M'agrada posar-hi bèsties, al pessebre.

Les bèsties formen part de l'entorn del Nen i del nostre entorn, perquè formen part de la nostra història

Aquest any hi tenim molta aviram, galls, gallines, un colom blanc i un de gris, una pintada, una oca, un gall d'indi, un parell d'aneguets que neden a l'estany. Tres o quatre xais que pasturen, un porquet, un gos, una cabra, un tigre, una tortuga, un papagai, una serp i un cocodril. Pel que fa a la fauna, es tracta d'un pessebre diguem-ne transgeogràfic. Però posats a construir un espai de l'imaginari, per què no? L'any vinent hi posaré un parell de micos, per indicar la meva fe evolucionista, per mostrar que la carn del Nen té, com la nostra, un passat animal. L'home és parent de les bèsties, i el Nen, quan serà gran, serà l'Anyell de Déu, que s'oferirà per nosaltres, per rentar les nostres animetes dels pecats que haurem fet; alguns d'aquests pecats, per ser parents de les bèsties, d'altres, per voler ser com els àngels o per pensar-nos que ho som, i aquests deuen ser els pecats més greus. El Nen, quan sigui gran, ens dirà que hem de ser astuts com les serps i pacífics com els coloms. Que els ocells no sembren ni seguen. Que les guilles tenen cau, i ell no. Que abans no canti el gall, l'haurem negat tres vegades. Les bèsties formen part de l'entorn del Nen i del nostre entorn, perquè formen part de la nostra història carnal. I la figura del caganer remarca aquest nostre parentiu amb les bèsties, per això és tan important. Les bèsties no raonen, no parlen ni riuen ni tenen sentiment de culpa. Però tots defequem, les bèsties i nosaltres. És una servitud del cos, i el Nen ha volgut tenir aquesta servitud i el pessebre és l'espai de celebració d'aquesta servitud que iguala tot un Déu amb nosaltres.

Ara em miro aquestes bèsties que hem escampat pel nostre pessebre i veig el plomatge brillant del gall, el més estarrufat de les gallines, els rínxols de llana dels xais, els colors del papagai, la pell tacada del tigre, les escames lliscoses de la serp, els escuts del cocodril. Me les miro i penso si tenen algun sentit, si les bèsties solament són matèria. Si la meravella de la seva varietat, les seves formes, els seus colors, el seu tarannà, són aquí només com a testimoni del nostre passat, d'un llarg camí cap a la racionalitat orgullosa, cap a les vel·leïtats angèliques.

No, no m'he descuidat del bou ni de la mula. Ells són les bèsties més entendridores del pessebre. De fet, acullen el Nen a casa seva, li cedeixen la palla de la seva menjadora i l'escalfen amb el seu baf i les seves còrpores. Còrpores solemnes, grandioses. Però, totes dues, bèsties infecundes, condemnades a no tenir descendència; el bou, capat; la mula, estèril. La seva condició és senyal d'alguna cosa?

Em miro el pessebre i cantussejo: "Quan les bèsties van saber/ que havia nat a Betlem,/ van a veure el Jesuset/ els esclopets tot posant-se,/ van a veure el Jesuset/ ben posats els esclopets". I hi van la llebre i el conill, el gripau, el gat i la rateta, la guilla i el llop, i les gallines i el gall, tot ballant el minuet, l'esparver, el rossinyol i els indiots, les granotes, el grill i l'ós, i les cuques, i fins i tot els peixos, saltant sobre la molsa, saltant i ballant, els més grossos al davant. Pressento un reducte de remota felicitat.