Del Pozo
Quan Esquerra Republicana va ser expulsada de l'anterior Govern tripartit, després d'un tour de fource narratiu farcit de situacions tragicòmiques, l'ex president Maragall va haver de buscar substituts per les conselleries dirigides per càrrecs d'ERC. Un dels elegits va ser Joan Manuel del Pozo, doctor en Filosofia i professor d'universitat, que va substituir Marta Cid a la conselleria d'Educació i Universitats. Del Pozo, com altres suplents d'emergència, sabia que el seu mandat tenia data de caducitat immediata i, per tant, ningú el va enganyar quan li van oferir el càrrec. En les últimes setmanes, però, m'he fet un fart de sentir persones respectables, que coneixen bé el món de l'educació, que no es cansen de repetir, amb resignació, que del Pozo ha estat un dels millors consellers d'Educació que hem tingut mai. Que en poques setmanes s'hagi guanyat el respecte que altres van malversar en poques hores és un fenomen que planteja, com a mínim, dues preguntes: si del Pozo era el millor, ¿com és que no se'ls va acudir nomenar-lo abans? I si era el millor, ¿com és que no torna a dirigir la conselleria en el nou Govern?
Fa unes setmanes, quan encara no havia iniciat la seva shakespeariana relació amb el periodista Antoni Bassas, Ernest Maragall també es va sumar a la campanya de beatificació de Del Pozo, i la inquietud d'algunes persones que creuen que l'educació és la pedra de toc de tot el sistema social (i que lamentem que el sistema educatiu local sigui una catàstrofe essent pessimista i un disbarat essent optimista) va augmentar considerablement. D'acord que ningú és imprescindible i que hi ha moltes persones vàlides, però quan trobem algú que demostra capacitat de diàleg i de gestió, que és respectat fins i tot pels seus adversaris, ¿no hauríem de potenciar-lo? ¿De debò anem tan sobrats de dirigents vàlids com per sacrificar l'eficàcia en nom dels capricis de la climatologia política?
