Zàping d'hotel

Tots ho hem experimentat alguna vegada, com a turistes: en un hotel, a estones mortes, fer zàping a la tele i passejar-se per tot de canals internacionals -BBC, CNN, RAI...- i uns quants d'autòctons que, de manera més o menys incomprensible, reprodueixen la realitat del país on som. Els turistes que aquest estiu hagin passat per Catalunya i s'hagin entretingut a fer zàping podien endur-se una sèrie d'impressions prou particulars. Una, per exemple, ens mostraria com una cultura amb una afició extrema pel karaoke i una gran capacitat per desafinar en família (Cantamania, TV-3), i on els que canten més o menys bé els posen a la presó (El coro de la cárcel, La Primera). Una altra impressió, més civilitzada, seria per als turistes que queien al 33 un divendres a la nit, ni que fos per atzar. Taller.doc, el programa que mostra documentals de nous realitzadors, ha aprofitat l'estiu per programar de nou algunes de les peces més interessants de la temporada passada.

Les dues últimes emissions són bons exemples d'aquesta qualitat. Divendres van emetre Wirikuta. Zona tórrida, un documental de Pau Castejón Úbeda. Es pot dir que era d'una peça minimalista, impregnada d'una mena d'existencialisme de desert. Margaritas és un poblet de Monterrey, lluny del món, desèrtic i envoltat de cactus -"nomás dejó de llover", deia un pobletà-. Pau Castejón va passar per aquell poble i va quedar fascinat per l'espai i l'atmosfera. En un primer moment, doncs, el reportatge es fixava en la vida quotidiana del lloc: uns gossos que dormien al sol, una dona que regava l'eixida, un vell que carregava el ruc. Les úniques explicacions les rebíem dels habitants d'aquell escenari, una rèplica del Comala de Pedro Páramo. Parlaven el mestre, que hi va arribar carregat d'idealisme, i un jove amb volunta t de trobar-se a si mateix. "Llegué a Margaritas", deia el jove, que ja s'havia aparellat i tenia una filla, "empujado por el entusiasmo y la ignorancia", i més endavant: "El lugar me agarró, me sacudió y me zarandeó". En un segon moment, enteníem una altra particularitat de Margaritas: en aquell ermàs hi creix la millor varietat de peyote de Mèxic. La tribu dels huichol s'hi acosten cada any per practicar els seus rituals amb peyote. "La planta te pone los pies en la tierra", deia un altre habitant, i llaurava el camp tot enganyant-lo: regava la terra amb terra. Les imatges de Pau Castejón ens arribaven amb una aspror directa i polsegosa.

La setmana anterior, l'últim divendres de juliol, també es va poder veure una mostra de fascinació personal: Memòries oblidades, d'Alba Mora i Anna Sanmartí. El treball de final de carrera d'aquestes dues estudiants les va portar durant tres mesos amb la tribu dels Lanjia Sora, a l'est de l'Índia. El documental sabia combinar una acurada elaboració estètica, tant d'imatge com de música, amb un contingut atractiu. Descobríem els treballs de l'última xaman que quedava al poble, l'única persona capaç de viatjar al Submón, parlar amb els morts (que són Memòries) i tornar amb notícies. La vida d'aquesta dona contrastava amb la dels joves del poble -i entre ells el seu fill-, que han abraçat la fe catòlica o protestant perquè és, com aquell qui diu, una moda, i perquè els garanteix una vida més rica, més material. "Si no m'hagués fet cristià", deia un noi, "no hauria estudiat tecnologia". Les paraules essencials i fins a cert punt misterioses de la xaman contrastaven amb les d'un missioner que volia donar "una connotació, un sentit cristià a aquella cultura". El caràcter del documental, a la fi, se situava entre una amargor soterrada i l'elegia.