Obres

Estiu-ciutat-obres. Vet aquí una equació indefugible quan arriben aquestes dates. Amb la calor la metròpoli canvia de pell, com una gran serp que deixa enrere amb urgència les escates seques de l'hivern per presentar-se rejovenida a la tardor. El petit drama de cada temporada són aquests dies en què encara la vella pell no s'ha desanganxat del tot i la nova s'està confeccionant a cop de trepant, excavadora i asfaltadora. Una histèria col·lectiva, un mareig. Perquè els estius a ciutat ja no són el que eren i la foto de portada de La Vanguardia del passeig de Gràcia sense una ànima és un daguerrotip d'altres temps, o d'altres estacions, de quan la ciutat no sortia enlloc, ni tan sols a la nostra malmesa consciència de barcelonins, que era una consciència escapista, de fotre el camp així que es podia, a ciutat no es podia respirar, l'únic lloc on passava una mica l'aire era al cine -"refrigeración Carriere"-, però allà hi prenies la fresca a canvi d'empassar-te el no-do, el qual de pròpiament refrescant només tenia el final, quan sortia la bandera de popa onejant sobre una estela que es perdia a l'horitzó. Ara la ciutat no es buida, simplement intercanvia hostatges, els d'aquí marxem cap altres ciutats i els d'altres ciutats acudeixen en massa a la nostra, tan esplèndida, tan cofoia d'estar al mapa. El director italià del moment, Giovanni Veronesi, que roda aquests dies aquí, deia que Barcelona és ara com ara la capital de la llibertat d'Europa, perquè els homosexuals es poden casar lliurement i les dones sotmetre's a tècniques de reproducció assistida prohibides en altres llocs. La ciutat avançada en la que molts s'emmirallen. I també la ciutat de les cues tercermundistes a la Delegació de Govern per obtenir uns senzills papers amb els quals marxar de vacances. O la ciutat caòtica d'obres eixordidores , on, a la Diagonal, trigues menys caminant que agafant l'autobús entre Francesc Macià i el llapis. La ciutat contradictòria, de moltes pells sobreposades.