BCN Jazz

Parlant en jazz: ¿existeix un Barcelona Sound o és només el producte de la imaginació d'alguns somiadors recalcitrants?

La pregunta flota per l'aire després d'haver vist el magnífic capítol que l'Sputnik del 33 va dedicar dijous passat al jazz barceloní. I encara segurià surant durant bastant temps en aquella atmosfera jazzística barcelonina, a parts iguals complaent i autodestructiva.

El saxofonista Gorka Benítez i el contrabaixista David Mengual són rotunds. "¿BCN Sound?. No sé què cony és. Em repateja", afirma el primer. El segon es consola: "Les etiquetes són molt fàcils de col·locar però per sort no ens en poden col·locar cap perquè no saben que existim". Cert i fals a parts iguals. Escoltant la música que es produeix a la capital catalana és fàcil deduir que no existeix cap unió estètica ni interès real perquè existeixi. El jazz barceloní és tan anàrquic i camina en tantes direccions com tants altres, i tan diferents són els seus creadors. És cert, però ni són pocs ni passen de puntetes. Els jazzmen barcelonins (entengui's aquell que viu i treballa a Barcelona o rodalies) fan soroll abastament com perquè se'ls tingui en compte i han aconseguit que fins i tot fora d'aquí (sobretot a França) es parli d'ells, tot i que després no els truquin de festivals o cicles de concerts. En els últims anys, molts músics de jazz han escollit Barcelona per viure i treballar. "Barcelona està de moda", afirma Reynald Colom. "Molta gent es vol quedar a viure aquí i això ha portat també molts músics". Ja es sap, quants més serem més riurem. Gorka Benítez, que va arribar de Bilbao el 1989, és eloqüent: "Venir a Barcelona va ser un subidón".

El que ja no queda tan clar, ni al reportatge del 33 ni a la realitat, és com sobreviuen tots aquests músics en una ciutat que vol presumir d'abundàn cia i que pràcticament no compta amb clubs de jazz (poden comptar-se amb els dits d'una mà i en sobren alguns). Si no hi ha clubs els músics no poden actuar, i si els músics no actuen el públic no se n'entera, i etcètera. Un peix que es mossega la cua, que no sembla tenir culpables, només perjudicats, i que encara qüestiona més l'existència (i sobretot el futur) no ja d'un típic so jazzístic barceloní, sinó del jazz de qualsevol tipus que es cuini a la ciutat. Joan Mas, responsable del Jamboree i La Cova del Drac, entre d'altres, ho té clar: "Si Barcelona tingués més clubs de jazz tindira més afició. L'aficionat no viu només de discos". La iniciativa privada ja fa el que pot (Jamboree, Harlem, El Foro, el Taller de Músics...), les institucions semblen començar a despertar (només la imminència d'unes eleccions ennuvola l'horitzó), però els mitjans públics de difusió continuen a la cua. Programes com aquest d'Sputnick són un pas endavant però de poc serveixen en una programación en la que el jazz i rodalies estan totalment absents. El públic continuarà a l'expectativa (sempre ho està) però no se'l pot acusar de no anar a concerts que no es celebren o de no veure programes que no s'emeten.

¿I els músics? Per ara continuen enamorats de Barcelona, es continuen trencant les banyes a fi de trobar un lloc on tocar i emportar-se alguns euros (pocs) a la butxaca. Corol·lari: hi ha pressa, molta pressa, per trobar solucions perquè ja es sap que, encara que el refrany popular sigui diferent, un músic que no menja fa de mal tocar. Horacio Fumero, que va arribar de l'Argentina fa més de 25 anys i s'ha convertit en una de les peces essencials del jazz barceloní, és optimista: "Hi ha molta gent que està fent això molt bé. Crec que ben aviat Europa se n'enterarà que existim". Esperem que no s'equivoqui.