Raimon: retorn a l'Olympia

El proper 13 de juny Raimon actuarà a l'Olympia de París. Ho farà per quarta vegada i quaranta anys després del seu debut en aquell local, l'any 1966, un fet insòlit en la història del mític teatre del boulevard des Capucines, on Raimon va cantar també els anys 1969 i 1974.

Inaugurat l'any 1893 com a music-hall -curiosament, per un català, el terrassenc Josep Oller, conegut a França com Joseph Oller, creador també de Le Moulin Rouge i d'altres grans sales d'espectacles parisenques de finals del segle XIX-, des de fa prop d'un segle l'Olympia és un referent imprescindible en el món de la cançó. Va ser-ho ja des que Jacques-Charles n'assumí la direcció el 1911, però ho va ser sobretot a partir dels anys 20 del segle passat. Va ser, però, Bruno Coquatrix qui va saber convertir l'Olympia en un local de llegenda. Autor, compositor i director de sala, Coquatrix es féu càrrec de l'Olympia el 1954 i l'obrí als grans intèrprets de cançó, tant francesos com d'arreu del món. "Fer un Olympia" va ser, a partir d'aleshores, una fita decisiva per a molts cantants, ja que el sol fet d'actuar-hi representava una consagració artística a nivell internacional.

En un article a 'Le Nouvel Observateur', l'escriptor Claude Roy l'anomenava "Un Brassens de 20 anys"

Hi havia actuat per últim cop el 1974, l'endemà de l'execució de Puig Antich, en un concert tens i intens

L'olfacte artístic de Bruno Coquatrix el va portar a descobrir molts dels més importants cantants francesos del segle passat, que de la seva mà es van donar a conèixer a l'Olympia. El mateix olfacte artístic va fer que Coquatrix contribuís a fer possible que alguns cantants procedents d'altres països tinguessin en l'Olympia un suport decisiu per a la projecció internacional de les seves obres.

Aquest va ser el cas de Raimon. L'any 1966, quan debutà a l'Olympia, Raimon duia encara pocs anys cantant: la seva primera cançó, Al vent, data de 1959, les seves primeres actuacions són de 1962, el seu primer disc és de 1963. Víctima freqüent de la censura i les prohibicions governatives, tanmateix Raimon era ja el màxim referent del fenomen de la Nova Cançó catalana. L'escriptor francès Claude Roy, d'estada a Catalunya a finals de 1965, el va veure actuar en un gran festival celebrat al palau d'esports de Montjuïc i a la Nit de Santa Llúcia, l'acte organitzat per la concesió dels més importants guardons de literatura catalana. Roy va publicar una sèrie d'articles a Le Nouvel Observateur, un dels quals estava dedicat íntegrament a Raimon, presentat com Un Brassens de 20 anys. Coquatrix llegí aquell article i va decidir dur aquell Brassens de 20 anys a l'Olympia.

Aquella decisió del director i propietari de l'Olympia va quedar refermada quan la televisió pública francesa va emetre, en el seu programa setmanal Panorama: cinq colonnes à la une, un ampli reportatge sobre Catalunya en què Raimon ocupava una part important. El reportatge, realitzat per Gerard Souchant i Jean Vidal sota la direcció de Pierre Lazareff, recollia tant informacions sobre l'antifranquisme català, amb algunes imatges preses clandestinament de la Caputxinada, com un retrat de Raimon, amb qui l'equip va gravar a Barelona, Xàtiva i València. L'emissió del reportatge no va ser fàcil, ja que l'ambaixada espanyola a París va fer arribar a la direcció de la televisió francesa que el consideraven "inamistós". Tant el català Amadeu Cuito com el seu bon amic i periodista de Combat Jean Vidal, així com el cineasta Frédéric Rossif, autor del cèlebre documental Mourir à Madrid, van fer les gestions necessàries i per fi els televidents francesos van poder veure el reportatge, encara que escurçat.

Coquatrix, animat en sentir la veu de Raimon, va intentar posar-s'hi en contacte, cercant-lo a través dels seus contactes en el món artístic. Allò que Coquatrix ignorava era que Raimon era aquells dies a París, fent recitals a la perifèria de la capital francesa i també a l'amfiteatre Descartes de la Sorbona i a la Mutualité. Contactat ja Raimon, Coquatrix li oferí un contracte per actuar a l'Olympia i va fer que els grans mitjans de comunicació francesos en comencessin a parlar: a més de Le Nouvel Observateur ho van fer també des de L'Humanité fins a Elle, passant per Le Monde , France-Soir, Le Figaro i Les Lettres Françaises.

El 7 de juny de 1966 Raimon debutava a l'Olympia. El seu va ser un recital memorable, transmès en directe per Radio Europe Nº 1, emès en diferit per la televisió francesa i molt elogiat per la crítica. Entre els presents, a més d'alguns exiliats catalans, hi havia un públic francès que omplia a vessar el local i que es va sentir fascinat pel cant i el crit de Raimon. A més de Claude Roy i altres amics francesos de Raimon, entre el públic també hi havia el pintor Joan Miró, l'encara molt poc conegut escriptor Jorge Semprún amb el seu amic Yves Montand, el cantant Jean Ferrat, un encara quasi desconegut Paco Ibáñez...

En aquelles dates havien actuat a París Bob Dylan i Joan Báez, presentats ambdós com a figures de l'anomenada protest-song o cançó de protesta, i va ser sota aquesta denominació que Raimon va començar a ser conegut pel públic francès. L'impacte del debut de Raimon a l'Olympia va ser important. Atès que cada cop tenia més problemes per poder actuar en el nostre país, Raimon va quedar-se a París, vivint a casa del músic català Narcís Bonet, bon amic seu. Mesos després de l'Olympia, després d'haver fet un seguit d'actuacions a tota mena de locals francesos, va protagonitzar un recital al Bobino. El seu LP Raimon à l'Olympia, editat per CBS, va rebre el Grand Prix Francis Carco de l'Académie du Disque Français a la millor obra d'intèrpret estranger publicada aquell any a França. Prohibit a Espanya, aquell disc va ser un gran èxit de vendes, i ho va ser sobretot a Andorra i Perpinyà, així com en algunes botigues catalanes que van gosar vendre'l de sotamà.

Van passar tres anys fins a la segona actuació de Raimon a l'Olympia. Aquells eren temps molt durs per al cantant de Xàtiva, que sobretot a partir de 1968 va ser objecte de prohibicions i censures incessants arreu d'Espanya. La seva reaparició a l'Olympia va tenir lloc el 9 de juny de 1969, després d'haver fet un llarg seguit de recitals a cases de cultura d'arreu de l'hexàgon francès. En aquell cas, malgrat la presència molt majoritària d'un públic francès que ja coneixia l'obra de Raimon, destacaven algunes presències catalanes com les del president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, acompanyat pels seus fidels Romà Planas i Àngel Castanyer, així com Claude Roy, Jorge Semprún, Josep Maria Castellet, Baltasar Porcel, Josep Maria Bricall, Andreu Alfaro, o Josep Maria Vallès. Editat també per CBS, el disc enregistrat aquell vespre en directe a l'Olympia va rebre un altre important guardó, l'atorgat per la Nouvelle Académie du Disque Français. Com ja havia succeït amb el disc enregistrat el 1966, aquell Raimon.Sobre la pau, contra la por, editat a França per CDS, també va assolir un gran èxit de vendes, amb un important nombre de còpies adquirides a Perpinyà i a Andorra, tot i que anys més tard Edigsa va poder editar ambdues gravacions en el nostre país, en sengles edicions no autoritzades pel cantant.

Raimon era ja una figura artística consagrada a nivell internacional, amb l'Olympia com a gran plataforma de llançament. Sovintejaven les seves actuacions a l'estranger -el 1970 ho va fer ja per segona vegada als Estats Units, de la mà de Pete Seeger-, i ho havia fet o ho feia també a Alemanya, Bèlgica, Cuba, Holanda, Itàlia, Mèxic, Suïssa, Uruguai, Veneçuela... Raimon reconeix que aquell prestigi internacional li va ser força útil de cara a les autoritats franquistes, que mai no el van arribar a detenir tot i que més d'un cop el van retenir i repetidament li van prohibir actuar, li van censurar moltes cançons o en van vetar l'emissió per ràdio.

Cinc anys després de la seva segona actuació a l'Olympia, el 3 de març de 1974, Raimon hi reapareixia. Va fer-ho en unes circumstàncies molt especials, tot just l'endemà que l'anarquista català Salvador Puig Antich fos executat al garrot vil a Barcelona. L'atmosfera d'aquell tercer recital de Raimon a l'Olympia va ser molt tensa i intensa. Raimon va deixar molt clara la seva denúncia d'aquell assassinat i la seva actuació, d'un to molt emotiu, va tenir un ressò molt gran no només a quasi tots els més importants mitjans de comunicació francesos sinó també en alguns dels més importants del nostre país. Entre el nombrós públic que omplia el local hi havia un bon amic valencià de Raimon, Joan-Enric Garcés, que havia estat secretari polític de Salvador Allende i que havia aconseguit escapar de Xile, on era perseguit després del cop d'Estat del general Pinochet. En aquell cas no hi va haver cap disc enregistrat en directe, perquè la nova editora francesa de Raimon, Le Chant du Monde, no n'era partidària.