Els fruits saborosos

Aviat l'esclat floral del maig ens durà les meravelles de les fruites del juny. Potser per això, per tal que ens hi comencem a preparar, l'Ateneu Barcelonès ha organitzat, avui i demà, dues jornades dedicades a Els fruits saborosos, el llibre de Josep Carner que va sacsejar la poesia catalana del seu temps i del qual en celebrem aquest any el centenari.

Quan va sortir el llibre, divuit poemes no pas extensos, Carner etava a punt de fer vint-i-dos anys. Sabem que, un parell d'anys abans, ja havia escrit alguns d'aquests poemes, que havia presentat en jocs florals i publicat en revistes. És a dir, Els fruits saborosos és un llibre escrit per un jove de vint anys. Miquel Costa i Llobera, canonge de la seu de Mallorca, exactament trenta anys més gran que Carner, es va emocionar amb aquests poemes de l'encantador al·lot català. Ell mateix, en la seva ja llunyana joventut, havia començat una oda a Horaci, intentant una evocació del món clàssic, que tan viu era encara a Mallorca, amb les seves cales gentils, els pins gegants vora mar, els jardins amb emparrats i les feixes de tarongers. Grècia i Roma eren encara vius a Mallorca i mossèn Costa ho volia deixar clar en la seva llengua, fent-la passar per l'adreçador de la mètrica llatina, que ell coneixia tan bé. Aquells somnis de joventut! I ara aquest al·lot li presentava un seguit d'idil·lis clàssics, tot i que passat per versos alexandrins parnassians. Però no hi feia res. Era l'anunci que el classicisme tornava, que la suau horitzontal mediterrània s'imposaria sobre els cims pirinencs i els sots feréstecs, la llum càlida i daurada de vora mar sobre les boires del nord, grises de fantasmes i passions no sempre de bona llei... A més, aquell al·lot era un bon catòlic, i l'havia consultat, abans de publicar-lo, sobre la decència del seu llibret d'idil·lis saborosos. I ell, emocionat per aquella alenada clàssica i tanta devoció filial, no va dubtar a dictaminar un nihil obstat rotund. I a més, va escriure un poema d'homenatge a Carner: "A un poeta que em féu present de fruites saboroses". Llavors mossèn Costa degué buscar aquella seva oda a Horaci i es va posar a escriure poemes que hi concordessin. I, així, també el 1906, va poder publicar Horacianes, llibre de setze poemes, entre els quals el dedicat a Carner. Aquesta bonica història mediterrània, però, va tenir un núvol en el seu cel tan blau. Resulta que Carner, al cap de dos dies d'haver rebut el poema que mossèn Costa li dedicava, va rebre una carta del mateix mossèn en la qual li demanava que fes alguns canvis en aquest poema, entre els quals un que va enfadar Carner. Li demanava que, en un lloc concret del poema, hi afegís: "Però enfora les Mènades impures /d'aqueix festí poètic...". Carner, irat, li va escrire que com s'entenia, que ell l'havia consultat sobre la decència dels poemes, que com era que ara en fes fora aquelles Mènades que abans hi avia admès. Bé, el cas és que el núvol es va esvair aviat. Mossèn Costa s'hi degué repensar i l'horaciana en qüestió va sortir sense aquest penediment de la consciència escrupolosa del poeta pollensí.

L'Ateneu dedica dues jornades al llibre de Carner que va sacsejar la poesia catalana del seu temps

De tota manera, Jaume Bofill i Matas, amic íntim de Carner, quan va ressenyar Els fruits saborosos a La Veu de Catalunya, el mateix 1906, va escriure que hi veia, als poemes, "l'absència d'un acabat treball de llima" i "certs atreviments de pensament", segurament motivats per les "impetuositats juvenils" del poeta. Bofill, que no era capellà, peró sí un catòlic de cap a peus, també detecta coses al llibre que no li acaben d'agradar. ¿Eren les mateixes que desagradaren a Costa quan va veure el llibre imprès? Mai no ho sabrem.

Això perquè vegin quins enrenous de consciència podia provocar, fa un segle, un llibret de poesia. Jo sospito que bona part d'aquests enrenous venia d'un dels millors poemes del llibre: "Les prunes d'or". Un poema baudelairià sobre el desig eròtic, d'una sensualitat arravatada. Llegeixin-lo i ja veuran. D'entrada, la perfecció del poema pot amorosir-ne el sentit profund, però si el llegeixen bé, comprendran què va passar a mossèn Costa i a Jaume Bofill. Tots dos es degueren esverar quan es van adonar de què anava el poema: d'una iniciativa sexual femenina, ardent de passió desfermada. Aquest al·lot!