Paolo Conte

Ja per tancar la sèrie, "da bravo coglione" com em sento, és a dir, com a bon troç d'idiota, aquesta setmana em dedico a acomiadar-me de Silvio Berlusconi, que per fi el dimarts va acceptar la derrota i va deixar pas a la coalició de centre-esquerra liderada per Romano Prodi. Dir que trobarem a faltar "il cavaliere-caimano" potser seria exagerar, però tampoc estaria bé acomiadar-se d'ell sense reconèixer-li tot el joc que ens ha donat. Mai hauríem dit que un insult com el de "coglione" que va dedicar als que no el votàvem acabaria sent un mot d'ordre, una distinció, un reconeixement d'una part de la tribu. Berlusconi és, abans que res, un publicista: només ell podia encadenar-nos amb tanta fortuna a una paraula.

Per celebrar que durant un temps no haurem de suportar les bajanades del "cavaliere-caimano" als titulars dels diaris, un servidor s'ha posat el devedé d'un "coglione" de primer ordre, dels que ja no en queden: Paolo Conte. Concretament, l'excel·lent enregistrament de la seva actuació a l'Arena de Verona del 26 de juliol de l'any passat -encara no fa un any-, disponible a les botigues de discos. Conte forma part d'aquella Itàlia que el berlusconisme no ha pogut esborrar del mapa, tot i que ho ha intentat amb els poderosos mitjans que ha tingut al seu abast. Són les cançons de sempre, alternades amb altres del seu darrer disc Elegia, publicat el 2004. Les noves orquestracions de títols com ara Come-di, Sotto les stelle del jazz, Alle prese con una verde milonga o Bartali són absolutament genials. Però la gran aportació d'aquest devedé és veure l'artista de prop. Apreciar com es treu el kazoo de la butxaca de l'esmòquing per fer una vegada més de "ragazzo-scimmia" del jazz o mirar-li l'expressió quan explica-canta la cara que se'ls posa als piamontesos (ell va néixer a Asti, el 1937) abans, mentre i després d'anar a Gènova. Cara de "coglioni", evidentment. No li agrairem mai prou a Berlusconi que ens ho hagi recordat amb tanta precisió.