De Raimon a Tarradellas

El 30 d'octubre de 1975, tres setmanes abans de l'esperada mort del dictador -el fet biològic, com era al·ludit per alguns comentaristes-, el Palau municipal d'Esports de Montjuïc era escenari d'una important mobilització popular, amb motiu del recital que hi feia Raimon.

S'hi va aplegar una gernació immensa, superant amb escreix l'aforament del local. A les primeres files hi havia una representació molt àmplia i nombrosa del conjunt de la catalanitat democràtica, amb els líders dels partits polítics, llavors encara il·legals i clandestins, així com els dirigents de les organitzacions sindicals, també il·legals, i representants de tota mena d'associacions veïnals, cíviques, culturals i esportives, a més d'un gran nombre d'intel·lectuals i artistes.

Els seguidors de Raimon aprofitaven les actuacions del cantant per expressar el seu desig de llibertat

L'amnistia era ja realitat, la llibertat s'havia començat a recuperar amb les primeres eleccions democràtiques

Aquell recital de Raimon va ser una demostració de fins a quin punt el cantant de Xàtiva era, com havia estat definit molts anys abans, la veu d'un poble. Més enllà de l'interès artístic de les cançons de Raimon, a través d'elles s'expressava l'anhel de llibertat de la ciutadania catalana. L'aleshores encara governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, n'era ben conscient i va posar tants obstacles com va poder perquè aquell recital no es pogués celebrar. Oriol Regàs, el promotor, va fer tots els possibles per aconseguir l'autorització i se'n va sortir. No obstant això, fins i tot durant el descans del recital, davant els crits del públic -"Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia"-, el delegat governatiu va comminar Raimon perquè suspengués la seva actuació, una ordre que el cantant no va obeir.

La repressió policial va ser contundent. No ho va ser tant, però, com ho havia estat poques setmanes abans, el 20 d'agost de 1975, en una altra actuació de Raimon a Barcelona, a l'envelat de la plaça del Sol de Gràcia. A més de detenir-hi vàries persones, la policia va carregar contra els assistents, va llençar trets a l'aire i fins i tot algunes ràfegues de metralleta, forçant la suspensió del recital durant prop de mitja hora.

El poder de mobilització d'alguns cantants catalans era molt gran, en paral·lel al seu poder de sensibilització política, cívica i cultural. N'havien estat una prova les Sis hores de cançó a Canet, que en la seva cinquena edició havien aplegat més de 30.000 persones per veure-hi actuar Falsterbo3, Uc, Marina Rossell, Teresa Rebull, Dolors Laffitte, Pere Tàpias, La Trinca, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra i Rafael Subirachs, que hi va poder "estrenar", gràcies a la ignorància de la censura, Catalunya, comtat gran, la versió més tradicional d'Els Segadors.

Passats més d'un parell de mesos del 20-N, produït ja el fet biològic, el 15 de gener de 1976, el Palau d'Esports de Montjuïc tornava a ser escenari d'una altra gran mobilització popular. Hi actuava Lluís Llach, de nou de la mà d'Oriol Regàs, i tant aquell vespre com els dels altres dos recitals es va produir una comunió absoluta entre el cantant i el seu públic. Les primeres files eren plenes novament de representants de tots els partits polítics i sindicats obrers, encara il·legals, així com d'artistes i intel·lectuals.

Les dues cançons més aplaudides en aquells recitals de Raimon i Lluís Llach van ser, respectivament, Jo vinc d'un silenci i Silenci. Era contra el silenci imposat durant quasi 40 anys per la dictadura que ambdós cantaven i era contra aquell silenci que els seus seguidors cantaven les seves cançons, fent "del silenci paraules". I era per continuar imposant el silenci que la policia franquista va tornar a reprimir amb contundència alguns dels assistents a aquells recitals, tots els quals van entrar en el local passant entre unes fileres de policies fortament armats.

El 27 de febrer de 1976, Francesc Pi de la Serra actuava també a Montjuïc. Ho va fer igualment de la mà d'Oriol Regàs, en una atmosfera eminentment reivindicativa. Abans, però, Barcelona havia estat escenari de les dues primeres grans manifestacions polítiques que s'hi van fer després de la Guerra Civil.Van ser els diumenges 1 i 8 de febrer de 1976. El governador civil de Barcelona era ja l'aperturista Salvador Sánchez Terán, que per ordre del ministre de Governació, Manuel Fraga Iribarne, va denegar la sol·licitud presentada per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) per poder celebrar una manifestació pacífica i legal, en demanda de l'amnistia per a tots els presos polítics, que eren 757 arreu d'Espanya. Sánchez Terán, que no feia ni una setmana que havia pres possessió del càrrec, va ser conscient de la transcendència política de la sol·licitud de la FAVB, però Fraga va adduir que l'amnistia era "un tema tabú", i per tant la manifestació no va ser autoritzada.

A la convocatòria, que va circular profusament, hi figuraven, entre d'altres, els noms dels principals directius de la FAVB -Joan Frias, Albert Pons Valon, Joan Lleonart, Jordi Vallverdú, Ricard Gutiérrez, Francesc Ponsa, Santiago Terribas, María Ángeles Rivas, Lluís Reverter, Joan Iranzo, Josep Prochazka, Josep Cunillera, Josep Maria Serra, Francesc López, Josep Carbonell, Oriol Serrano i Vicenç Faus-, així com presidents de diverses associacions i entitats cíviques -Miquel Esquirol, Anton Cañellas, Heribert Barrera, Òscar Colom, Miguel Núñez, Jacint Humet, Marta Mata, Carola Ribaudí, Trinidad Sánchez-Pacheco i Antoni Tomàs-, professors universitaris -Pedro Ramón Moliner, Javier de Cárdenas, Enric Trillas, Manuel Jiménez de Parga, Manuel Solà-Morales, Ignasi Vila, Carlos González, Eusebi Casanelles, Antoni Caparrós, Joan Clavera, Luis Ignacio Bolívar, José-Antonio González Casanova, J. A. Aragay i Emilio Lledó-, representants del món religiós -Joan Carrera, Joaquim Pibernat, Àngel Colom, Jordi Bofarull, Josep Dalmau, Francesca Munt i Josep Maria Balcells-, artistes i intel·lectuals -Antoni Tàpies, Josep Maria Castellet, Ignasi Ponti, Pau M. Monguié, Ramon Moragas, Xavier Folch, Joan Albaigés, Josep Maria Calsamiglia, Ramon Bastardes, Joan Reventós, Francesc Vallverdú, Jordi Porta, Maria Dolors Folch, Rafael Ribó, Carles Santos, Francesc Vicens, Alfred Lucchetti, Raimon, Francesc Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Anna Ricci, La Trinca, Jordi Teixidor, Carles Duran, Josep Anton Codina i Fèlix Cucurull-, a més de diversos polítics, el primer dels quals era, curiosament, el populista "procurador en Cortes por el tercio familiar" Eduard Tarragona. Aquella manifestació de l'1 de febrer de 1976 ha passat a la història per molts motius, el menor dels quals no van ser, sens dubte, les excel·lents fotos que el periodista Manuel Armengol hi va fer, deixant testimoni gràfic de la brutalitat amb què, seguint les ordres donades pel cap superior de policia de Barcelona, Joaquín Apestegui, la Policia Armada va reprimir els manifestants.

Segons el governador civil Sánchez Terán, els manifestants van ser entre 30 i 35.000. Ni TVE ni RNE van donar-ne cap notícia, a diferència del que va passar a l'estranger, on les ràdios i les televisions de França, Alemanya i Gran Bretanya en van parlar molt. Els diaris catalans en van parlar, però no van poder explicar la magnitud dels fets ni van poder publicar les fotos més impactants de Manuel Armengol, que en canvi van aparèixer profusament a la premsa estrangera, des de The New York Times fins a Der Spiegel, passant per Newsweek, Stern o Paris-Match, entre d'altres. No va ser fins un any més tard que la revista Interviu les va poder publicar per primera vegada a Espanya.

A més de les fotos de Manuel Armengol, que la clandestina Agencia Popular d'Informació (API) va fer circular, altres testimonis gràfics -les pel·lícules fetes per un grup de cineastes com Manuel Esteban i Pere Portabella- proven la gran participació popular en aquelles manifestacions i la brutal repressió policial de què van ser objecte. La repressió policial va ser molt expeditiva al passeig de Sant Joan, on alguns manifestants asseguts a terra i en actitud pacífica -a les fotos es distingeixen, entre d'altres, Lluís Maria Xirinacs, Joan Reventós, Ferran García Faria i Marta Mata- van ser colpejats brutalment no només amb porres sinó amb les culates dels fusells. Al llarg de la manifestació -al passeig de Sant Joan i a l'arc de Triomf, al Cinc d'Oros i al carrer d'Aragó, davant de la Model i gairebé arreu del centre de la ciutat-, la policia va llançar bales de goma i pots de fum, va fer càrregues a cavall, a peu i fins i tot amb els seus jeeps i les seves conegudes tocineres, en un desplegament de grisos impressionant però del tot insuficient per a fer front a una manifestació que, com ha reconegut l'aleshores governador civil Sánchez Terán, va desbordar totes les seves previsions.

"Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia" va ser el crit més corejat en aquella gran manifestació de l'1 de febrer de 1976 a Barcelona. Va tornar a ser-ho el diumenge següent, 8 de febrer, en una segona manifestació convocada ja obertament per l'Assemblea de Catalunya, la gran instància unitària que aplegava a Catalunya tota l'oposició a la dictadura.

El mateix crit es va fer sentir des d'aleshores, sobretot a les sisenes Sis hores de cançó a Canet, on més de 60.000 persones van presenciar les actuacions de Raimon, Coses, Al Tall, Ramon Muntaner, Pere Tàpias, Maria del Mar Bonet, La Trinca, Ovidi Montllor i Francesc Pi de la Serra, a més de Comediants.

Aquell crit es va sentir a Sant Boi de Llobregat, a la manifestació de l'11 de setembre de 1976 -aquesta sí, ja autoritzada, però amb la condició que es fes fora de la ciutat de Barcelona-, i va esdevenir un clam un any després, l'11 de setembre de 1977, amb més d'un milió de manifestants omplint carrers i places de Barcelona, i a l'arribada de l'exili del president de la Generalitat, Josep Tarradellas, el 23 d'octubre de 1977.

Però aquesta és ja una altra història. L'amnistia era ja realitat, la llibertat s'havia començat a recuperar amb les primeres eleccions democràtiques, celebrades el 15 de juny de 1977, i l'Assemblea de Parlamentaris Catalans sorgida d'aquelles eleccions començava a elaborar el nou Estatut d'Autonomia.