Quins angelets!

Diumenge passat, a quarts de vuit del vespre, TV-3 va estrenar una docusèrie amb matriu de la BBC. El títol, Teen angels, parafraseja la paraula anglesa teenager (adolescent). El format és cosí germà del programa de la mateixa cadena Little angels -inèdit aquí- i també del de la sèrie de la competència a la televisió britànica, Supernanny, creat per Channel 4. Aquest darrer, emès fins fa poc a la cadena autonòmica, té actualment una versió adaptada amb mainadera autòctona a Cuatro. Tots tres productes es basen en la mateixa idea: uns pares amb problemes per disciplinar els seus fills recorren a experts a fi que els ajudin a assossegar-los. Aparentment, l'única diferència entre Teen angels i els seus parents televisius és l'edat de les feres a domesticar. En aquest darrer cas els protagonistes ja no són marrecs sinó nois que volten la quinzena. Però, una segona lectura ens descobreix que l'edat no és un element gratuït, ja que condiciona el to de l'espai, des de l'humor d'alguns episodis dedicats a retratar les rebequeries de la canalleta fins al dramatisme que destil·la la sèrie estrenada ara aquí.

El primer capítol va posar el focus sobre els bessons Gibson, en Johnny i en Luke, de 15 anys, uns trapelles, per dir-ho suau, que fan anar de bòlid els pares. La Glynis i en Rob ja no saben què han de fer amb ells. Els fills els insulten, els maltracten, els amenacen, els engegen, fumen pels descosits i, de vegades, la violència va molt més enllà del llenguatge. Un dels nois, enfadat perquè la mare l'ha despertat per anar a escola -en realitat, un centre de reeducació perquè els han expulsat de col·legi per mala conducta-, trinxa amb un martell la calaixera de l'habitació del matrimoni com a represàlia. Esgarrifa imaginar com serà aquest parell d'angelets als 18 anys si no hi ha algú que els redreci abans. I els encarregats de fer-ho, com a mínim de car a als teleespectadors, són els terapeutes Tanyia Byron i Stephen Bries, dos psicòlegs infinitament més fashion que la genuïna supernanny, Jo Frost, i que la seva clònica espanyola, Rocío Ramos-Paúl.

Els dos psicòlegs troben a casa dels Gibson un panorama lamentable: els pares pugen els bessons sense cap mena de norma. El mal comportament no deriva en càstig. Al contrari, els nois són recompensats (comprats) amb diners perquè no atabalin. Cadascun cobra unes 50 lliures esterlines (71,5 euros) a la setmana, pispen les cigarretes dels pares i, a la mínima, despisten la targeta de crèdit de la mare i compren discos de techno a través d'Internet per valor de centenars de lliures.

A Byron i Bries, doncs, se'ls va girar feina en aquesta entrega. En dues direccions. D'una banda, alliçonar els progenitors sobre com reconduir les actituds dels mocosos clarificant les regles de comportament. Atès el perfil dels joves, premiant pecuniàriament el compliment -llevar-se per anar a classe i deixar la roba bruta a la panera és gratificat amb 5 euros, per exemple- i sancionant les infraccions -robar li costa al pispa 50 euros-. I, de l'altra, investigar les causes de tanta rebel·lia, diagnosticar i prescriure el tractament.

Vet aquí una altra diferència respecte al format supernanny, on els pacients són massa petits per tenir motius per revoltar-se. En el cas dels germans Gibson, la primera pista que no poden ser tan salvatges com sembla la descobreix la doctora Byron: en Luke dorm amb un pingüí de peluix. Les converses dels psicòlegs amb els xicots i la mare completen el quadre clínic. Els experts concluen que els nois se senten desatesos des que es van morir els avis, ja que els pares treballen massa hores fora de casa. La seva manera de protestar contra aquesta situació és la indisciplina. Una conclusió, la dels especialistes, i un cas, el de la família Gibson, que fan rumiar.