Fotografia: estat de la qüestió a Catalunya

El passat mes de novembre es van complir 25 anys de les Jornades Catalanes de Fotografia, celebrades a la Fundació Miró el 1980. Les Jornades varen ser una iniciativa de la comunitat fotogràfica i constitueixen l'acte fundacional de la cultura fotogràfica a Catalunya tal i com avui l'entenem. D'aquelles jornades en sorgeixen, per exemple, els estudis universitaris de fotografia, la recuperació del patrimoni fotogràfic o la Primavera Fotogràfica. Però l'aniversari va passar desapercebut. ¿Vivim un moment on la fotografia passa desapercebuda de manera creixent, a pesar de la seva innegable popularitat i el seu protagonisme en l'escena artística?

A les Jornades de 1980 es va intentar establir un estat de la qüestió i un programa estratègic per a la construcció, durant els anys successius, de les institucions per a la fotografia en el camp artístic: l'educació, la crítica i la historiografia, els espais expositius, les polítiques culturals, el patrimoni, el mercat i el col·leccionisme. ¿Què ha passat en aquests 25 anys? ¿Què s'ha aconseguit? ¿Quines continuen sent les assignatures pendents? ¿Assistim a un avenç o a un retrocés?

Estem mancats d'una història de la fotografia que considerar obsoleta

La situació del sector a Catalunya continua sent precària i fràgil

La Primavera Fotogràfica s'ha desmantellat sense oferir alternatives

Pel que fa a l'educació, es pot dir que el marc creat l'any 1980 amb la introducció dels estudis de fotografia als programes de la facultat de Belles Arts es manté relativament inalterat. En aquests anys s'ha ampliat l'oferta i la demanda educativa en relació a la fotografia a les noves universitats i facultats de Comunicació i Periodisme. Al mateix temps, han sorgit diverses escoles privades i en general el camp formatiu s'ha consolidat en paral·lel a un mercat laboral amb necessitats creixents en l'àmbit audiovisual. Però l'existència relativament saludable d'espais per a l'educació universitària no implica una productivitat significativa en l'àmbit discursiu. Les nostres universitats, en tant que espais de producció visual i intel·lectual, són poc competitives en un marc global. Els punts més febles són la investigació i el tercer cicle, així com la inexistència de departaments d'història de l'art que s'ocupin de la fotografia. D'aquesta mancança n'és testimoni el nombre escandalosament eximi de tesis doctorals sobre fotografia a les nostres universitats, la qual cosa expressa una orientació primordial cap a la producció d'imatges, desatenent el camp de la teoria, la crítica i la historiografia. I, a aquestes alçades, la pretensió d'abordar la història de l'art modern sense la fotografia resulta inaudita.

La crítica i la historiografia han evolucionat de la mà de la recuperació del patrimoni a través d'exposicions i catàlegs, però el creixement ha estat molt moderat i és encara molt insuficient. En aquest context, el creixent desplaçament del discurs fotogràfic pel discurs de la cultura visual té el risc de tancar el camp i fer que aparegui com obsolet abans d'hora, és a dir, abans que hagi produït discursos sobre els quals poder construir crítiques i nous models. Ens sembla que abans de buscar nous paradigmes, necessitem que els vells hagin acomplert la seva missió. I aquest no sembla ser el cas en el nostre context, on la producció discursiva és el punt més feble de l'estructura institucional de la fotografia. Encara estem mancats d'una història de la fotografia que considerar obsoleta.

Pel que fa al mercat i col·leccionisme privats, podem dir que hi ha hagut un canvi radical de les regles del joc, induït per circumstàncies històriques globals, sens dubte molt més determinants que l'activitat militant del col·lectiu fotogràfic local. La fotografia ha passat de ser la criada a ser la protagonista del mercat artístic. Des dels noranta, la centralitat de l'obra fotogràfica al mercat artístic no ha parat de créixer i ha obert el camí a l'arribada de l'audiovisual, que sens dubte en els propers anys serà el nou protagonista en un mercat receptiu de manera creixent a les arts tecnològiques i que sembla haver deixat enrere definitivament el model de les belles arts. Aquesta situació favorable ha fet possible el sorgiment de fundacions privades de foment del col·leccionisme fotogràfic, institucions que gaudeixen d'unes condicions i recursos per a la construcció de col·leccions que van molt per davant del col·leccionisme públic i dels museus.

En relació als museus és on, un altre cop, s'han de constatar de manera simultània diversos assoliments i deficiències. L'obertura del departament de fotografia del MNAC l'any 1996 és una conquesta històrica cabdal, i la reobertura d'aquest museu, l'any passat, una notícia excel·lent. Tot i així, el retard històric del museu no es pot obviar. Caldrà fer alguna cosa a fi de recuperar el temps perdut. El MNAC compta amb unes instal·lacions per a la col·lecció fotogràfica al màxim nivell internacional, però en els seus deu anys d'existència el pressupost per a adquisicions ha estat exigu i el creixement dels seus fons ha estat degut a les aportacions de dipòsits i donacions. En aquestes condicions, és difícil construir una col·lecció significativa.

Les polítiques culturals en relació a la fotografia a Catalunya han tingut l'eix en la Primavera Fotogràfica (PF), que ha estat el marc institucional més estable, des dels seus inicis al 1982. La PF va ser model de referència en les polítiques institucionals per a la fotografia a l'Estat espanyol, la qual cosa va afavorir des dels anys vuitanta la proliferació de festivals fotogràfics. L'últim, i el de més èxit, d'aquests és PhotoEspaña, a Madrid, que embolcallat amb entusiasme per les administracions, sembla haver pres definitivament el relleu a la PF com a esdeveniment fotogràfic de major envergadura a l'Estat. Al llarg dels noranta, la PF no va parar de créixer en volum d'oferta i convocatòria, la qual cosa no va impedir plantejar-se repetidament en quina mesura havia assolit els seus objectius i necessitava una refundació.

Aquest debat va saltar als mitjans l'any 1998, quan es va plantejar amb una certa virulència la necessitat de la seva redefinició. Però en la present legislatura la PF sembla haver entrat en uns llimbs inexplicables. La Conselleria de Cultura ha desmantellat una iniciativa que funcionava, sense oferir més alternativa que vagues i improvisades activitats per tractar d'apaivagar el descontent del sector. És possible que el Cultura renunciï a aquest model de festival participatiu i transversal, però resulta paradoxal que la pressió i l'interès popular es posen de manifest en moltes localitats que aquest any presentaran la seva particular PF, amb o sense el vistiplau i la tutela de l'administració.

Aquests 25 anys no han passat en va, però la seva situació a Catalunya continua sent precària i fràgil. Reclamem un debat públic sobre la fotografia i una visió complexa de conjunt cap al sector per part de les institucions culturals. Ens sembla que l'actitud per part de l'administració no es correspon ni amb la realitat ni amb les necessitats del sector i reclamem per part dels responsables una acció i un discurs sobre els quals puguem començar a parlar i que contribueixin a la consolidació de la cultura fotogràfica, els èxits de la qual són resultat de nombrosos esforços, lluites i sacrificis col·lectius que avui encara no han estat abastament reconeguts. Seria injust que no hagués servit per a res.

Joan Fontcoberta és professor i fotògraf, Jorge Ribalta és crític i fotògraf i Juan Naranjo és historiador.