'Flâner'

Què és el millor que es pot fer un diumenge al matí, a París, si fa un dia clar, encara que l'aire sigui tan fred que talli com un ganivet esmolat, si el sol brilla sobre el Sena i el zinc de les mansardes es retalla en un blau intens? La resposta és flâner. Aquest verb tan francès que apareix tard en la llengua dels nostres veïns, segurament fins que no hi va haver prou gent amb possibilitats de practicar-lo. Aquest verb que no té traducció directa en català i que vol dir més o menys una cosa així com vagarejar badant. Perquè en l'acció de flâner hi ha el passeig implícit, però no pas un passeig qualsevol, no pas, de cap manera, un passeig per tal de fer exercici, ni un passeig per anar a cap banda, per estirar les cames i anar parlant amb algú, no, tot i que acabes fent exercici i estirant les cames i, si no vas sol, parlant i comentant i, és clar, arribant en un lloc o altre. És un passeig que es fa a l'atzar, a poc a poc, aturant-se, badant davant d'un edifici, un monument, un aparador, una escena de la vida quotidiana que crida l'atenció, un vianant que passeja el gos, els preus d'un restaurant. Un passeig que admet pauses en un cafè o en un banc d'un parc, que admet entrar en una llibreria o en una església, un passeig que, de fet, ho admet tot, menys fer-lo amb un objectiu i amb presses...Si flâner és un verb peculiarment francès, el lloc ideal per dur-lo a la pràctica és París.

"La pell del Sena somriu, i, davant, l'absis de la catedral parisenca ens saluda amb la seva fletxa negra"

Aquest diumenge, doncs, que s'aixeca magnífic i esplendent, només sortir de l'hotel, prop de Saint Paul, al Marais, el primer estímul de la nostra flânerie ens ve per l'aire en forma de campanes. A Notre-Dame toquen a l'ofici i, lentament, com cal, passem el pont Louis Philippe i arribem a l'illa de Saint Louis. La pell del Sena somriu, i, davant, l'absis de la catedral parisenca ens saluda amb la seva fletxa negra i els arcbotants tesos i la coberta aguda. Tant el pont Louis Philippe com el pont de Saint Louis, que comunica l'illa petita amb l'Île de la Cité, són una llotja immillorable per contemplar aquest absis magnífic i intuir tota la fàbrica de Notre Dame, finalment sense cap bastida restauratòria, amb la torre nord acabada de destapar, blanca i tendra com una barra de mantega. Les campanes han callat, cosa que vol dir que a dins de la nau ha començat la missa, i nosaltres, lentament, passem el pont que uneix les dues illes i resseguim la basílica per la seva façana nord, fins arribar a la plaça. Hi ha cua per pujar als campanars però no per entrar a la catedral. La nau central és plena de fidels que segeuixen l'ofici, i com que s'ha acabat l'ofertori, un núvol d'encens sura sota la volta, entre les galeries, i uns acords d'orgue solemnes sembla que també queden suspesos fent un coixí per a un nasard nadalenc que hi populareja damunt. I és que encara som, litúrgicament, als dies de Nadal, i encara hi ha el pessebre muntat, un pessebre horrible, per cert, de figures pretesament artístiques i modernes que el capítol de Notre-Dame ha posat just sota el pessebre que, esculpit en el fris que decora el mur exterior del cor, hi és tot l'any, relleu gòtic meravellós que aquests dies, especialment il·luminat, contrasta amb la modernitat per sort passatgera que hi ha a sota. O sigui que, a Notre-Dame, hi ha dos pessebres, l'un sota l'altre. Un que hi és sempre, gòtic, entendridor, i un que, sobre uns taulons, hi contrasta per la seva lletgesa. El segle XXI contra el segle XV. Quina esllavissada del gust, de l'art, de la humanitat, de la teologia...

El sol travessa els blaus dels vitralls, convertint en llum la matèria. Rebota als nervis de la volta, llisca per la superfície de les columnes que separen les naus. S'afegeix al perfum de l'encens i als sons de l'orgue que s'evaporen amb recança. Llavors sento la veu del celebrant que entona el Parenostre. Bé, el Pater noster, que canten en llatí, celebrants i poble, en aquell latí tan peculiar dels francesos, que aguditza lleument les paraules i carrega nasalment les erres.

Quan sortim a fora m'adono que la calefacció funcionava perfectament dins de la catedral. Ara, un aire gèlid ens rep, ens fa pujar el coll de l'abric i ens fa refugiar de seguida en un cafè, per prendre un noisette que ens doni forces per continuar la nostra desesmada flânerie.