Peresa

Treballar cansa, és cert, però n'hi ha a qui mos cansa encara més la sola idea de treballar. Això és la peresa en el seu estat més pur, aquest "costum de descansar una mica abans de la fatiga", com la definí, fent un gran esforç, el peresós de Jules Renard.

No és menester que vos digui que la peresa és una disposició d'ànim que arrossega una pèssima consideració social, i si no fos per la confiança que vos tenc, amics lectors, em guardaria molt de fer-vos aquesta confessió i estotjaria la meva condició en el calaix de les robes morals brutes. Però no hi ha res a amagar i ho tornaré a dir: som peresós. Molt. I orgullós de ser-ho, afegiria. I ho som des del dia que vaig descobrir aquest avantatge: mentre els altres s'afanyen per complir qualsevol sol·licitud de la vida, jo, gràcies a la peresa, tenc temps de mirar-me la feta, meditar sobre el com i el què, anar a fer una volta, tornar, pensar en una altra cosa, qualsevol, i, finalment, decidir lliurement si allò s'ho paga.

També he de confessar que la pressió social m'ha fet patir alguna crisi i he vist trontollar seriosament la meva vocació (tothom té un mal dia, inclús un mal any). Fa un temps, l'amic Mariano de la Cruz volgué conhortar-me dient-me que no hi ha gent peresosa, sinó gent desmotivada. El vaig divertir una estona fent-li veure que aquest raonament era inútil amb gent com jo, a qui inclús dóna peresa començar a fer allò que més li agrada.

De llavors ençà, i reconciliat amb la meva natura, he continuat explorant-la de manera rigorosa i sistemàtica. I això em permet d'oferir-vos avui dues consideracions. La primera, que la peresa no és, com s'acostuma a dir, la mare de tots els vicis. La gent més viciosa que he conegut era de mena més aviat hiperactiva. I la segona, i encara més transcendental, i provada empíricament en pròpia carn i agendes, que un peresós, quan s'hi posa, i vist el titànic esforç que ha hagut de fer per posar-s'hi, és la persona més feinera i cabota del món.