¿Nadal? Silenci, si us plau

Qualsevol persona que encara conservi una mica de sensibilitat musical en aquest món estrident en què ens obliguen a viure, és ben probable que tingui reaccions gairebé al.lèrgiques envers l'anomenada música nadalenca. Som molts els que en sentir allò dels " peces en el río " ja comencem a posar-nos de mala lluna i ens comencen a venir unes ganes de practicar -diguem-ho així- comportaments incívics, que només l'educació aconsegueix aturar.

El motiu no el trobem pas en l'essència de les melodies, prou bones moltes d'elles (no és pas el cas dels " peces en el río ", dolenta de mena), sinó en la perversitat de molts arranjaments i especialment en la reiteració, en la redundància horrible a què són sotmeses i que nosaltres patim.

Durant segles la música ha estat un bé escàs i qui volia música se l'havia de fer cantar i tocar o se l'havia de xiular ell mateix, si no tenia prou recursos. La invenció, al segle XX, de sistemes de conservació i de reproducció del so ha capgirat la situació, ha permès que qualsevol beneit amb dèficit d'autoestima converteixi el seu miserable utilitari en una discoteca ambulant que va esbombant pel món la seva mediocritat i la seva barroeria, ha convertit la música en una nosa i la música nadalenca en una nosa especialment molesta.

A hores d'ara el bé escàs i preuat és el silenci.

Els creatius que dissenyen les campanyes de publicitat ja fa alguns anys que s'han adonat que l'estat de saturació a què s'ha arribat amb la música nadalenca ja no beneficia el producte, ja no fa vendre més torrons i és cert que, en els darrers anys, se'n sent una mica menys als anuncis televisus. Tanmateix, el mal ja està fet perquè hi ha tota una generació que per sempre més tindrà sentiments depressius quan escolti Jingle bells.

A la música nadalenca i, de passada, a Les Quatre Estacions de Vivaldi, a L'himne a l'alegria de Beethoven i al Brindis de La Traviata de Verdi se les hauria de deixar descansar una temporadeta, ben bé un segle, per permetre que s'extingís la generació que n'ha patit l'abús. Llavors es podria gaudir, es podria redescobrir, la nadala de les nadales, la cançó de Nadal que caldria conservar si només se'n pogués conservar una, la més excelsa: Santa Nit, melodia nobilíssima, de puresa extraordinària, totalment rodona, digna del gran Mozart, una música de perfecta senzillesa com les poques coses autènticament grans, una melodia que pot fer pensar al menjacapellans més descregut que potser sí que aquella nit té alguna cosa especial.

Mentrestant, silenci si us plau.