Podem, guanyem

Hi ha una qüestió que es transmet per via generacional relacionada amb allò que podríem anomenar "ferida narcisista", tot i que necessitaria més matisos. Es tracta de l’assumpció d’una derrota, més o menys personal, que provoca una exigència als fills de qui l’ha patida. Sense remuntar-nos molt, una generació va patir el famós "és que tu no has passat una guerra i no pots entendre-ho", acompanyat d’un cert menyspreu envers qualsevol iniciativa, activitat, militància, simpatia, del fill en qüestió. Després, ja protagonistes, van somiar un món diferent sota el —nom acceptat— Maig francés que tingué diverses manifestacions a Espanya, Mèxic, Praga, etc. Indiscutiblement, sembla que la característica general va ser el somni, la sensació real que s’anava canviant la manera de fer política. I, a banda dels resultats previstos ara, no és aventurat sostindre que moltes coses van canviar i que el motor tenia molts components d’il·lusió. També, i ací tenim la sèrie repetida, una frustració per tot allò que no es va aconseguir o va esdevenir directament un desgavell. De nou, el que hem anomenat "ferida narcisista". I càrrega contra la generació següent.

Des del poder en general la proclama sempre és la mateixa: "on aneu, idealistes, utòpics?". Seguida d’un inventari d’amargures, d’escepticismes, fins i tot de declaracions que s’acosten perillosament massa a un acte de contrició, de penediment, per haver participat en "antigues lluites". Per què? Potser l’error comés és descontextualitzar la història. Mirar enrere amb ulls actuals. Potser també un nerviosisme de tot el qui, malgrat el pas dels anys, encara no tolera els errors propis; encara no fa una autocrítica calmada, si volen: tolerant. I ho paga la generació posterior. Desprenen una estranya vergonya per allò que van ser, que van fer en un altre temps. Com els amants separats que tenen l’afront etern i són incapaços de salvar, si més no, tot un recorregut magnífic que els va unir.

El moviment ciutadà, que va despertar de la letargia, de la derrota avant la lettre que suposava l’angúnia individual, solitària, d’uns problemes que després van compartir, i que possiblement podríem situar des de la sortida al carrer pel “no a la guerra", ha retornat moltes coses que comporten una il·lusió, un somni. La gent més gran (vull dir: la que no surt al carrer amb els joves) s’ho mira amb escepticisme, la qual cosa estaria bé si anés acompanyada de la discreció; però no. Sentim opinions alterades de qui hauria de callar, atés el seu antic ímpetu juvenil, i en molts casos radical, fins i tot sectari, que s’acosta massa a allò que en el seu temps es qualificava, potser bastant a la lleugera, de "tontos útiles", perquè moltes voltes aquesta crítica posa la catifa a la reacció més cavernosa. Cal deduir que la base del seu escepticisme és la reflexió teòrica o sentimental, però no la conseqüència d’haver participat, al carrer, en aquests moviments. Perquè si hi participes, el que veus és una altra cosa. És com concloure que la consulta catalana és un suport a Artur Mas. No: cal sortir al carrer per a comprovar que no es tracta d’això. Xafar el carrer amb la gent. Fa molts anys, si tenies dubtes sobre qui havies de votar, només calia veure què deia Txiqui Benegas i ho tenies clar: votar qui deia que no. Actualment, si només fos per la virulència en contra, la temptació s’inclina cap a les víctimes, la gent al carrer, de tal desaforament.

Ara mateix, el panorama s’estén amb dos vessants: podem, que ha retornat la confiança al poble que diu prou i lluita i assoleix objectius; i la de guanyem, que seria la continuació d’aquest recorregut. Que podem ja ho sabem: les victòries parcials estan a la vista. Que guanyem és el que pertoca ara. Bibliografia? A banda dels assajos polítics i socials, sobretot al voltant de la història del marxisme (sense entrar-hi en detalls), caldria rellegir textos adjacents, com ara Psicología de las masas y análisis del yo, de Freud. S’hi trobaran arguments a favor i en contra, però desapassionats. Mentrestant, l’acte és qui marcarà el cada dia. Com sempre ha passat en la història. I ja arribaran les rebaixes, però no les alimentem des d’ara.