Obert per la meitat

Els lectors de poesia hem rebut aquests dies una notícia esplèndida: l’editorial 3i4 acaba de posar en marxa una nova edició, considerada definitiva, de l’obra completa de Vicent Andrés Estellés. L’edició, que pot ocupar les impremtes valencianes durant uns 15 anys, va a càrrec de Josep Murgades i Vicent Salvador, tindrà tota la cura filològica exigible i respectarà, per fi, la l’ordre cronològic d’escriptura de la ingent quantitat de llibres que componen el corpus estellesià. És a dir, els lectors podrem seguir amb un mínim de confiança el gradual desplegament de la veu més poderosa de les nostres lletres. Es tracta d’una qüestió important per a qualsevol consideració sensata de la significació i el valor de l’obra d’aquell immens animal de poemes que va ser Estellés. Per desgràcia, circumstàncies com la censura franquista o l’oprobiosa precarietat en què durant molts anys va haver de viure la indústria editorial valenciana feren que la publicació dels seus llibres es convertira en un garbuix inextricable de textos i de dates, un autèntic desori –com saben molt bé els estudiosos i els antòlegs qui hi han intentat posar una mica d’ordre-. La desbocada fertilitat de l’autor també hi degué contribuir molt. Siga com vulga, només podem saludar amb alegria que, per fi, l’editorial i els curadors hagen decidit de seguir un criteri racional. El primer volum, a càrrec de Ferran Carbó, ja és a les llibreries. Tenim moltes ganes de paladejar-lo amb calma. El primer Estellés, el que va de l’encara tímida Ciutat a cau d’orella a la poderosíssima La clau que obri tots els panys, no és de cap manera inferior als altres.

A desgrat de la crisi i de la tenaç precarietat de tot, la poesia no deixa de deparar-nos alegries, com els títols que, també tenaçment, va procurant-nos la valerosa Edicions de la Guerra, de l’editorial Denes, o com un llibre de veres impressionant, Tanta terra, del lleidatà Pere Pena, publicat per l’editorial Llibres del Segle, de Girona. No se sap molt bé per quina raó, Lleida és un territori particularment propici per a la gran poesia. Ho va ser en el passat, amb Màrius Torres entre altres, i encara ho és molt més ara. A qualsevol lector competent de versos li vindran de seguida a la ment els noms de Joan Margarit, Jordi Pàmias, Pere Rovira, Txema Martínez Inglés o Xavier Macià. Pere Pena és un hereu robust i subtil d’aquesta tradició. Incorpora aquesta geografia literària i, com tots els poetes amb veu pròpia, la fa avançar per territoris que només ell pot o gosa explorar.

Pere Pena és el que en diem un poeta lent, perquè així ho exigeix l’extrem rigor amb què apama l’aspre paisatge poètic que ha decidit fer seu. El 2002 va publicar un gran llibre, Plom a les ales (que rebé el premi Vicent Andrés Estellés, precisament) i ara, 12 anys després, ens en regala aquest. Tanta terra s’obri amb tres citacions. Una és interrogativa: “Per què existeix alguna cosa en lloc de res?”, de Gottfried Leibniz. Les altres, de Wislawa Szymborska i de l’Eclesiastés, ens asseguren que el llibre de l’esdevenir sempre és obert per la meitat i que, al capdavall, només la terra roman per sempre. Davall d’aquesta incerta confiança, que és en ella mateixa també una interrogació, s’assenta el llibre inquisitiu, despiadat i anhelós, feroç en la seua ànsia d’aquella cosa indefinible que en diem vida i en el seu agre desengany meditatiu, que Pere Pena ha tingut la valentia d’escriure.

La vida passa, i qui l’escriu roman, però no intacte

La vida passa, i qui l’escriu roman –almenys mentre prova d’entendre-la i d’entendre’s-, però no intacte. No hi ha certeses, ni pot haver-n’hi, però sí hi ha paraules; paraules que de vegades poden omplir els buits més absoluts, que poden resultar reveladores, encara que el que revelen no faça res més que multiplicar l’ànsia o la recança de qui les traça i interroga, orfe ja de qualsevol tendresa. Pere Pena, que és un mestre rebec als sabers massa dòcils, no creu en l’oprobi de cedir a les falses virtuts del penediment, però sap reconéixer l’esplendor esvaït de les il·lusions perdudes. No hi ha dubte que els records, si tenim el valor d’interpel·lar-los fins al fons, poden fer molt de mal, però només ara mateix el llibre de l’esdevenir està –i amb ell nosaltres- obert per la meitat. Alguns dels millors poemes d’aquest llibre fan aquesta cosa tan difícil: ser una agra i candent elegia del present perquè i mentre transcorre.

Pere Pena concep aquest art de les paraules poderoses que rep el nom de poesia com una arma per a encarar-se al caos del món, per a assetjar la correntia irrefrenable de les coses, per a auscultar les traïcions de l’inconscient. En els seus poemes palpita el lent remordiment pels errors no comesos i pels versos no escrits, la vida no gastada –que ja no pot ser nostra ni amb la imaginació- i la que sí hem gastat i ens atenalla. El present ho inclou tot. Dins l’estrany engranatge inconcebible que anomenem atzar per falta d’un mot vàlid, mirar avant i arrere, ser convertit en estàtua de sal innominada o passar a la història duent el nom de Lot és tot u i el mateix, perquè som multitud. Aquesta és la saviesa que ens aferma.

La tafaneria literària, que és incansable, ens insinua que, abans de ser publicat, un llibre d’aquesta alçària indagadora va haver de recórrer un llarg periple pels premis i les editorials del nostre país. Aquest és també el present que vivim. Sabent això, al lector agraït li vénen ganes de sentir nostàlgia del futur. Quan el neoanalfabetisme luxuriant que ens aclapara no siga més que un altre mal record, quan en la literatura es busque literatura, i per tant veritat, quan es torne a copsar la fragància i la llum que habita en les paraules sàviament ordenades i dites amb tota la determinació i l’exigència que cal, llibres com Tanta terra rebran l’estima que mereixen.