Selecció Nacional de teatre

Són els escollits per a la glòria. Els quatre de Belbel. El quartet de la Gran. La selecció (del) Nacional. Els autors Albert Espinosa, Marc Rosich, Jordi Casanovas i Pere Riera formen l’operació llançada per normalitzar definitivament la dramatúrgia contemporània catalana donant-li visibilitat en la plataforma més gran del país: la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), que fins ara només havia estat trepitjada, en 15 anys, per un escriptor català viu, Josep Maria Benet i Jornet. En una iniciativa sense precedents, el director Sergi Belbel, en l’última temporada (2012-13) al capdavant del transatlàntic del teatre català, ha encarregat a cada un d’aquests dramaturgs que ocupin la Sala Gran amb obres pròpies que a més dirigiran ells mateixos. Les quatres obres pertanyen a estils i gèneres diferents (del gran fresc històric al drama familiar passant pel musical per a nens), mostrant l’ampli ventall creatiu de l’escriptura teatral catalana. És, segons va expressar en presentar la temporada el conseller de Cultura Ferran Mascarell, l’“empenta” que “certifica la majoria d’edat de la nostra dramatúrgia”. En una entrevista amb aquest diari, els quatre autors es mostren molt il·lusionats amb el repte, i conscients de la responsabilitat.

“És increïble arribar a la Sala Gran!”, s’exclama Albert Espinosa (Barcelona, 1974). El recorregut teatral d’Espinosa, que avui està al cim per moltíssimes raons (si la Sala Gran li sembla gran, imaginin què li deu semblar Dreamworks, la productora de Spielberg, que ha comprat els drets de la seva sèrie Polseres vermelles per fer-ne la versió nord-americana), va començar, recorda ell mateix, en un indret tan petit com el Malic, el minúscul teatret del Born. “I un dimecres, en l’alternativa de l’alternativa! Després van venir altres teatres, el Tantarantana, el Lliure, el T6. “Però com a autor sempre he tingut ganes d’estrenar en una sala gran gran, i cap com la del TNC”.

Posats a pujar al gran escenari del teatre català, Espinosa ha decidit arrencar la seva obra sense complexos: amb un partit de futbol!, que apareixerà en tota la seva dimensió en escena. El que s’ha de veure: dels bedolls txèkhovians de Flotats a un camp amb les seves porteries i córners. “Sempre he pensat que aquell escenari tan immens es podria jugar al futbol, o sigui que això és el que farem. M’agrada molt visualment començar així. Serà un partit de debò, brutal”. Als càstings, assenyala, s’ha hagut de mostrar habilitat futbolística.

Els nostres tigres beuen llet (a partir del desembre) és, diu l’autor, una història familiar, de cinc germans, en què té un paper central de pare, interpretat per Andreu Benito, “un actor clau per a mi i que està en un moment absolutament dolç de la seva carrera”. Espinosa, amb una trajectòria i interessos —teatre, televisió, literatura, cinema— tan particulars, té una relativa sensació de pertinença a un grup. “Vaig estudiar Enginyeria, els enginyers em consideren un home del teatre, els del teatre de televisió,... i així tots”. Però “en el camí m’he anat trobant i coincidint amb molts companys amb qui hem compartit experiències similars”. Als qui seran a la Sala Gran com ell, els considera “germans”.

Espinosa ha rebut la notícia que Xavier Albertí serà el pròxim director del TNC amb especial emoció. “La meva obra preferida és la seva PPP, aquell espectacle sobre Pasolini és tot un referent per a mi”.

El dramaturg considera que la seva responsabilitat i la dels altres escriptors “és fer obres que toquin el públic”. Subratlla que cal dirigir-se a l’espectador adult però també a l’adolescent: “Si t’enamores d’una obra als 15 anys ja no deixes mai el teatre”.

Pere Riera (Canet de Mar, 1974) diu que ja se li ha passat l’ensurt i ha deixat pas a la il·lusió. “Per a un dramaturg estrenar a la Sala Gran és arribar a la cúspide, sóc conscient que potser és l’última vegada que tinc aquesta oportunitat”. Considera especialment bona aquesta consagració col·lectiva: “Imagina’t quin compromís ser només un l’escollit, treballant així tens una sensació de pertinença que ajuda”. Però, hi ha consciència de grup? “No ho sé, en sentit estilístic potser no, cadascú té la seva pròpia línia. Sembla que alguns compartim més el tema argumental. Però sens dubte com a fenomen tots som al mateix sac. Tots ens hem beneficiat del gran ascens de la dramatúrgia catalana i la seva consideració social els últims cinc o sis anys, i de la confiança dels exhibidors i productors”.

Riera mira amb respecte la Sala Gran i gairebé es pot sentir com empassa saliva. “És com el gran temple, el doctorat, impressiona per les dimensions i el significat que té. Allà només hi han estat els grans i els clàssics. Ja veurem com ens en sortim, d’aquesta. És una sorpresa”. L’autor assenyala que “els quatre genets de l’Apocalipsi”, com anomena humorísticament el grup, “compartim la premissa de dirigir-nos al màxim espectre d’espectadors, i som tots gent d’aquí que escrivim coses que tenen a veure amb el món pròxim”.

És divertit sentir-li dir a Riera que va pensar de la Sala Tallers (!) el que Belbel explica que va pensar de la Sala Gran quan la va veure per primera vegada: no estem preparats per a això. Arribar per fi al temple “és un símptoma de maduresa i normalitat cultural, no vol dir que siguem els millors del món però si no se’ns deixa confrontar-nos amb el nostre públic amb totes les de la llei no n’aprendrem mai”. Riera aprofita per retre homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, “el gran lluitador contra vent i marea que no es va rendir mai i ens va obrir camí”.

La seva Barcelona (programada per al maig), que comptarà amb Emma Vilarasau i Míriam Iscla com a protagonistes, és la història de dues amigues durant els tres dies de bombardeigs massius de la ciutat per l’aviació feixista durant la Guerra Civil, el març de 1938. “No és teatre document ni una tesi política, sinó un artefacte teatral, un cant a la vida centrat en una família catalana com tantes d’aquell temps progressista però burgesa. No és un drama ni una comèdia; si se’m permet la picada d’ullet, és una barreja de Somriures i llàgrimes i Thelma i Louise. Dues dones, aquí Núria i Helena, fortes contra el destí enmig d’una guerra i en el pitjor episodi de bombardeig després del Guernica”.

Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) deixa anar un “home, moltes ganes!”, en demanar-li que descrigui el que sent davant del desembarcament. “I una gran sensació de responsabilitat, no tant per nosaltres com pel que representem, una generació, un salt d’escala”. Casanovas confia que aquesta ocasió no sigui una última vegada, sinó la primera, i que “s’obri el camí perquè obres millors que les nostres arribin a la Sala Gran”.

Posarà en escena al febrer una peça reciclada. Riu davant la denominació. Una història catalana ja es va veure a la Sala Tallers al cicle T6 a la temporada 2010-11. Llavors Casanovas va aconseguir un gran èxit amb aquesta obra que enllaça una història de bruixeria en un poble pirinenc amb una altra d’ascens social a la Mina oferint un fresc del país. “La peça ja té vocació de gran història. Ara tinc l’oportunitat de reescriure-la i redimensionar-la, fer-la més vibrant. Això és molt comú entre els dramaturgs de la resta d’Europa, refer una obra perquè salta a un espai més gran, i és una feina que indica normalitat en l’àmbit de l’escriptura teatral. El mateix David Mamet ha readaptat algunes obres estrenades en espais petits per portar-les als grans teatres de Broadway. No s’ha de tenir por de revisar els textos i fer-hi retocs”.

Casanovas va més enllà i anima a recuperar algunes de les obres que històricament han funcionat bé en sales petites fent-les créixer en nous muntatges per posar-les a disposició del gran públic.

Per a Casanovas, disposar de la Sala Gran “donarà ales” a la dramatúrgia catalana, “sens dubte ens farà ser més ambiciosos”. Li pregunto si no falta una certa èpica en el teatre català contemporani. “Potser sí, ara ja tenim les eines per a empreses de més dimensió, estic segur que veurem fets grans els pròxims anys”.

Marc Rosich (Barcelona, 1973) és ben conegut, a part de per la seva faceta d’autor com a extraordinari adaptador al teatre de textos narratius i com a col·laborador de Calixto Bieito. “L’obra que presentaré al març a la Sala Gran és teatre musical per a nens”, adverteix, assenyalant amb humilitat que “la prova difícil és per als altres”. Això evidentment no és cert, fer bon teatre infantil a la Sala Gran és un repte important i demana, paradoxalment, una enorme maduresa d’escriptura. “És cert, has de dominar molt el ritme per tenir-los enganxats, saben quan els prens el pèl i són un públic molt exigent”. La dona vinguda del futur, que Rosich fa amb Guille Milkyway, músic a qui admira, és una obra que ironitza sobre el món de la publicitat i la televisió.

“Qui ho hauria dit”, diu Rosich de l’Operació Dramaturgs, deixant anar una de les seves rialles desconcertants. “Feia tant de respecte, la Sala Gran...”. I doncs, què ha passat? “S’ha format una sèrie de gent i s’ha cregut en ells, en nosaltres, gent tant de teatre comercial com de culte. Ha costat, no fa tant ningú no confiava en la dramatúrgia local. Però han anat arribant textos fabulosos, i ara tenim exemples com Els jugadors de Pau Miró o el recentíssim El principi d’Arquímides de Josep Maria Miró. Van sortint obres, de molts tipus i estils. Això era impensable. Quan vaig començar a escriure senties amb prou feines alguns noms, David Plana, Pompermayer, Belbel, la Cunillé. I ara... la Sala Beckett, el T6, els encàrrecs del Lliure han fet que tot hagi anat canviant.” De la selecció de Belbel diu que “n’hi podrien haver molts més”. Rosich opina que el seu perfil és estrany. “M’agrada molt treballar amb música i sóc molt eclèctic, gairebé diria que esquizofrènic”.

Encara hi ha camí per recórrer? “I tant, no oblidis que estem en crisi, encara que els dramaturgs estem ben considerats, la situació és molt dura”. Li demano si la crisi pujarà a l’escenari aviat. “Bé, jo ja vaig fer una obra l’any passat, Car Wash, que hi tenia a veure. Tot el que ens passa, el resultat de les vides que vivim, acaba pujant a escena”.