Popularitat sense populisme

Tret del gegantí cocido madrileño que és el Rock In Río, un parc temàtic d’aventures més que un festival musical, el Cruïlla de Cultures és ara mateix l’únic model de festival musical d’estiu a Espanya que aposta per la varietat estilística i per una definició oberta que pugui arribar tothom arraconant els prejudicis. Això que sona tan lògic en un món cada vegada més obert on teòricament el coneixement flueix amb molta velocitat superant fins i tot els prejudicis, no resulta tan fàcil de dur a la pràctica. El Cruïlla, nascut a Mataró com a festival que volia posar l’ull a les músiques no occidentals, arriba a la cinquena edició al Fòrum lluitant per un espai que sobre el paper existeix, però que resulta dificultós de consolidar, encara més amb les dificultats derivades de la situació econòmica.

Per acabar de definir aquest espai i cridar l’atenció d’un públic obert aliè a les etiquetes i a les obligacions estètiques de pertinença a un col·lectiu de gustos massa definits, el Cruïlla desplega aquest any un dels seus cartells més cridaners, òbviament marcat per l’amplitud de mires i les nul·les restriccions d’estils, cosa que per cert ja han començat a fer altres festivals de Barcelona com ara el Primavera Sound. Definir el cap de cartell d’aquest any és molt complicat, ja que un grup de casa amb una personalitat no particularment glamurosa com La Pegatina potser no té un nom tan brillant i històric com The Specials o Cypress Hill, però s’haurà de veure qui aconsegueix finalment el reconeixement més ampli per part del públic. La Pegatina, amb barreja de rumba amb pop i rock, potser és un dels grups catalans amb més repercussió a tot l’Estat, on les seves gires acostumen a ser tot un èxit. D’altra banda, Cypress Hill és una de les llegendes del hip-hop, una referència ineludible de la costa oest dels Estats Units. El seu so clàssic, la veu nasal de B Real i la potència de les seves base, molt pesants i sòlides, garanteixen classicisme. Sens dubte, el seu Insane in the brain serà un dels moments claus del festival.

També són clàssics The Specials, banda molt estimada pels seguidors del Cruïlla i que a més a més representa com poques l’esperit del festival. The Specials van ser fruit de la col·laboració entre músics blancs i negres a l’Anglaterra del final dels setanta i un dels grups fonamentals de Two Tone, segell que va ajudar a impulsar l’ska, música d’origen jamaicà feta seva per la joventut urbana, blanca i negra, del país. Després d’anys d’inactivitat, el grup ha tornat a la carretera i, després d’anys sense actuar a Barcelona tornen per fer un concert que se sumarà al que faran a la clausura dels Jocs Olímpics de Londres.

Però, a més, i a preus més que raonables (tot i que les ofertes simplement increïbles pels abonaments ja han caducat), el Cruïlla ofereix dos dies d’activitat, quatre escenaris amb una programació que se solapa molt poc facilitant el seguiment dels concerts, i molt més. Per exemple M.I.A, que imaginem que es vol treure l’espina de la irregular actuació al Sònar 2011, la veu i poesia de Linton Kwesi Johnson, un altre clàssic del recitat en clau dub, Julieta Venegas, apta per a tots els públics, Iggy And The Stooges, una altra mirada al classicisme, en aquest cas punk, Sharon Jones, l’extraordinària parella d’Amadou & Mariam i una amplíssima representació de música local, tal com mana el fet que rere el Cruïlla hi hagi les Cases de la Música Popular. En aquest apartat es poden destacar Lenacay —part de Ojos de Brujo—, The Pepper Pots, Quimi Portet, que aquest any ha regalat un dels seus millors discos (Oh my love), Za!, Las Migas i molts altres. En suma: dos dies de música al Fòrum sense punyetes.