“La vitalitat valenciana, ara, pot ser subversiva”

Si mai ha existit quelcom que es puga anomenar, sense cap mena de dubte, pop mediterrani, és la magistral trilogia que els debuts de Julio Bustamante, Pep Laguarda i Remigi Palmero van enregistrar a les darreries dels setanta. Aquella manera d’abordar la creació pop, fresca i rica, lliure de prejudicis i impregnada d’una mena de malenconia amb aroma de salnitre, va suposar un abans i un després en la nostra manera d’entendre la música popular. Tot i la condició de fita històrica, ni va tenir un gran ressò popular ni tampoc massa continuïtat, més enllà de certs coetanis i d’allò que alguns dels seus protagonistes hagen pogut fer per compte seu, ja que han allargat les seues trajectòries amb una certa intermitència. Ara, al cap de trenta anys, una bona part de la generació dels músics joves formats als noranta (sota la influència inevitable del rock independent anglosaxó) han tingut l’oportunitat de redescobrir al públic una fórmula no sols ben autòctona, sinó, a més, d’allò més exportable. Perquè el transvasament d’idees entre músics separats per desenes d’anys no pot ser res més que enriquidor.

Això li ha passat a Jorge Pérez (format en el grup Ciudadano fa més de quinze anys), que ha extret tot el suc possible a la seua experiència amb Julio Bustamante en el grup Maderita i ha compost una de les millors col·lecciones de cançons parides a la nostra escena en molt de temps: Entusiasmo (El Volcán/Los Enanos Gigantes) és el segon àlbum de Tórtel, el seu projecte, radicat a València, que mostra una progressió descomunal. Deu cançons que, tot i estar escrites en castellà, esgrimeixen una lluminositat que no s’entendria sense aquest aprenentatge previ: “Tocar amb Bustamante i descobrir discos com el Brossa d’Ahir de Pep Laguarda o coses de Jaume Sisa m’ha influït moltíssim”, diu Jorge Pérez, que reconeix que, després de la gravació del seu primer disc amb Joaquín Pascual (Surfin Bichos, Mercromina), el que més l’ha ajudat és “col·laborar amb amics per a fer créixer les cançons, perquè jo no sóc un gran instrumentista”. Els amics a qui al·ludeix són gent com Abraham Boba (Nacho Vegas, De La Rosa), Abel Hernández (El Hijo), Pau Roca (Litoral, La Habitación Roja) o Cayo Bellveser (Maderita). I, de nou, Joaquín Pascual pel que fa a la producció.

La regeneració del pop local amb les injeccions de saviesa que la nostra tradició hi pot aportar, no sols des de pressupòsits rockers, sinó, fins i tot, recorrent a les arrels folk, és una via que Pérez reconeix que “m’interessa, tot i que cadascú pot fer el que li vinga de gust”. I cal dir que, sota l’aparença de senzillesa que traspuen les cançons (una part de l’encant, cal dir), hi ha un treball de depuració de la fórmula que no és gens fàcil: “El mecanisme és més senzill, però, alhora, més complex. I la part autòctona fa que sigues més tu mateix, que et pugues fer més fort. A 18 anys, quan vaig començar amb Ciudadano, no pots assimilar aquestes coses, però sí que ho pots fer amb 34. I a la gent de fora de València els sembla l’hòstia.”

La vitalitat del disc és contagiosa, perquè “aquest punt vitalista és molt necessari tal com estan ara les coses”, diu, i afig que “està menyspreat el fet de fer un disc joiós, com si fóra una frivolitat, però després t’adones de com és de fotut fer un disc així, irònic sense semblar frívol”. Hi ha, per a Pérez, un rerefons social que explicaria el caire ombrívol amb què hem de viure ara, assetjats per la crisi econòmica i, fins i tot, ideològica i de valors, que respon a “un interés perquè la gent estiga trista i immobilitzada, i això no pot ser”, amb el resultat que “aquesta despreocupació, que he mirat de transmetre, aquesta vitalitat tan valenciana és, fins i tot, subversiva. Combregue molt amb la filosofia, per exemple, dels Litoral”. Doncs, clar i valencià.