Eva Peydró torna al Sàhara

Lingüista i crítica cinematogràfica, l’escriptora Eva Peydró va encertar la diana amb la seua primera novel·la curta, Les vacances de Saïda, fins al punt que n’ha arribat a vendre 18.000 exemplars en valencià i 4.000 en castellà. Ah, i uns quants milers més en gallec, llengua que l’ha feta mereixedora del premi Fray Martín Sarmiento que atorguen els lectors. Ni ella mateixa podia imaginar-se que una història sobre una xiqueta sahrauí que ve de vacances a Espanya i sobre el seu amic valencià, Ferran, arribara a aqueixes xifres i que encara continue tenint demanda. Com passa de vegades, en el contacte directe els lectors, en bona mesura adolescents, li han anat reclamant una continuació del relat que ja està publicat, també per Bromera. Es titula El tresor de Saïda i aquesta volta té com a escenari el campament on viu la protagonista, localització que l’autora va preferir conéixer de primera mà passant 10 dies en el campament d’Ausserd, al Tindouf.

“La versemblança rau en els detalls”, recalca Peydró, que podria haver convertit la nova novel·la en una altra crònica de la vida dels refugiats sahrauís. Tanmateix, es tracta d’una aventura de la primera adolescència en un medi distint de l’habitual, allunyat de la rutina diària, on tot està canviat: els horaris, els hàbits, els jocs… I, com en els clàssics d’aventures, el perill aguaita a la cantonada. Fins i tot hi ha un personatge que recorda John Silver el Llarg, amb la gran diferència que és un caçador del desert en lloc d’un mariner. ”El senyor de la pota de pal existeix realment en el campament”, assegura l’escriptora, tocada per una musa d’hiperrealisme gens casual: “De menuda m’agradava que les històries foren de veritat i com més lluny millor”, justifica. Gràcies a això sabem com són les coses en un campament sahrauí i en el desert. O coneixem millor algunes coses, les que afecten o criden l’atenció d’un xiquet valencià de 13 anys.

“Amb el tresor del títol volia jugar amb la idea de la novel·la d’Stevenson i els pirates”, explica l’autora, encara que el tresor finalment no té res a veure amb les aventures clàssiques, sinó amb la història i la vida dels sahrauís, que continua el criteri de la versemblança. “Per més realista que siga el context, els xiquets apliquen el món de les seues fantasies a les coses que els passen”, adverteix, de manera que fantasia i realitat es converteixen en les dues cares d’una mateixa moneda. A Eva Peydró no li és difícil canviar la perspectiva adulta per la del xiquet. “És un tema d’empatia, a banda que tinc molta experiència amb el meu fill. Es tracta de posar-se a l’altura dels seus ulls, ajupir-se una mica”. I una clau: “Mai no s’ha de generalitzar, tots els xiquets són diferents”.

"Volia jugar amb la

Xiquets, pares, mares, dones independents que corren curses de camells, avis, besàvies, nadons… Quasi totes les etapes de la vida desfilen per aquesta novel·la, encara que siga curta. La mort també. “M’abellia incloure-hi aquest tema; en el món real la gent es mor i viu en la memòria dels altres”, explica tornant a incidir en l’interés del realisme narratiu. Les il·lustracions de Paco Roca, un autèntic especialista en la crònica de ficció, encaixen perfectament en aquesta línia, encara que estan fetes quan el dibuixant valencià encara no era famós. També el llibre, que ha obtingut el premi Samaruc dels bibliotecaris valencians, va ser escrit fa uns quants anys. De fet, l’autora ja en té enllestit un altre que s’esdevindrà en un país encara més llunyà i que té també un xiquet com a protagonista.