DISSIDÈNCIESOpinión
i

Els vaixells de paper

Quan els vaixells de paper es van ficar per la procel·losa connexió d’Internet, no van tardar molt a afonar-se, això sí, sense l’estridència de les sirenes i amb una missatgeria més retallada que la purament convencional. “El cas és que sempre ens acabem mullant”, van acceptar resignadament els veterans capitans que, quan eren joves, ja havien fets les pràctiques de meritoris en el llibre de les fronteres d’Ulisses. Estaven preparats per a tot el que els abocaren damunt, encara que no acabaven d’entendre allò de canviar mars i oceans per una certa virtualitat que a penes els inspirava confiança i, potser, una asèpsia gens tranquil·litzadora. Sabien, això sí, que els seus vaixells, com els seus tallers, feien olor de tinta i de plom fos, de paper premsa i de suor als semisoterranis on es feien els periòdics provincians, a colp de linotípia i de saviesa de caixista. Quins temps! Llavors els periodistes escrivien amb l’esperança que notícies seues, informes, cròniques, reportatges o columnes aconseguirien la sublimitat amb el rang de l’embolcall d’un entrepà de mortadel·la en el pati d’una ceràmica de teula romana. No es podia anar més enllà. I després, què?

Tampoc no era un lloc insòlit. A més, durant els quinze o vint últims anys ja s’havia treballat simultàniament en els dos mitjans amb bastant desimboltura. I hom vestia molt pulcrament i etèria quan passejava tot el talent en línia. “Fixa’t”, li deia un company més jove, “això està molt freqüentat, de passarel·la, i ja veus, fins i tot pots tractar amb la direcció dels bancs electrònics que operen en línia; ara que són tan actuals les reformes de les finances ho veiem un privilegi”. I era cert, alhora que tenies el veïnat de les xarxes socials, on t’assabentaves de les coses més sorprenents, coneixies allò que era absolutament inversemblant, i hi trobaves veïns del teu antic barri, amics de les xapes i les gresques, i companys d’institut, de la facultat o d’aquells saraus dels dissabtes a la nit. El reporter que escrivia novel·les o assajos o poemes no s’acovardia davant d’aquella frontera excepcional: ell també havia perseguit Moby Dick fins a la tenebrosa regió del Leviatan i n’havia tornat incòlume; ell també havia traçat una cartografia de conflictes armats o conceptuals per a resoldre desacords o necessitats d’identitat i, finalment, havia aconseguit un retorn invicte; sí, passable; ell, des del seu exercici professional, havia creuat fronteres geogràfiques, culturals, simbòliques i de qualsevol mena al llarg de molts anys i no es retrauria davant d’una de caràcter tecnològic. Estava disposat a fer-se, si no virtuós, sí que quelcom de virtual. Decididament, no volia lliurar-se a la nostàlgia, encara que tampoc no estava disposat a cremar les seues naus. Senzillament havia de fer allò que havia vist fer a Carlos Fuentes, dos dies abans que se n’anara, per dret i per sempre, a la regió més transparent de la memòria de tots. I, immediatament, Carlos Fuentes va fer navegar els seus llibres, els seus articles, els seus vaixells, la seua flota imponent pel paper i per la veu i per les imatges i per aquest conjunt descentralitzat de xarxes de comunicació que anomenem Internet. Sí, de colp i volta es va posar a dir-nos les seues creacions, els seus pensaments, el seu compromís cívic.

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50