Tradició condensada, patrimoni dispers

L'eclosió de museus de cultura popular suscita una fira de centres etnològics a València

El Museu de l'Horta Sud.
El Museu de l'Horta Sud.JESÚS CÏSCAR

Si les últimes dècades del segle xx van ser les de les cases de la cultura, les primeres del XXI són les dels museus etnològics. Tan sols València té més de 40 museus locals de caràcter etnològic d’un cap a l’altre de la província, una xifra que evidencia una tendència en alça: posar de relleu les tradicions i el patrimoni cultural o natural d’un poble. O d’una comarca. Donar resposta a la pregunta de què hem fet o com hem viscut. L’etiqueta etnològica és més comprensiva que no restrictiva, perquè sota aqueix rètol hi ha centres dispars que giren tant al voltant de la producció agrícola, siga de la pansa, de l’arròs, del vi o de l’orxata, com de les festes o dels sistemes de transport, els materials de construcció o la cultura popular en general.

Más información

Molts d’aquests museus i centres de recuperació patrimonial s’han posat en marxa els últims anys. El Centre d’Interpretació de la Cultura de la Pansa a Ròtova, inaugurat el 2011, n’és l’últim. D’aquesta eclosió sorgeix una primera Fira de Museus Etnològics Locals de la Diputació de València, que se celebrarà la setmana vinent a la Beneficència de València, organitzada pel Museu d’Etnologia. “Aquests museus pretenen preservar i valorar l’interessant patrimoni material i immaterial dels estils de vida de la localitat […] i convertir-se en espais singulars que contribuïsquen a atraure públics amb què dinamitzar culturalment i econòmicament el municipi”, explica Joan Seguí, director del Museu d’Etnologia de València, que des de fa temps col·labora en aquestes iniciatives assessorant-los tant sobre “la tasca museològica” com “donant suport al treball de difusió i de divulgació dels centres".

El fenomen de l’augment d’aquest tipus de museus afecta tant pobles menuts com grans, entitats publiques com privades i grans ciutats com a poblacions menudes. Ares d’Alpont, per exemple, té poc més de 400 habitants i un Ecomuseu que integra col·leccions preexistents. Una primera telefonada delata de seguida que és un museu molt accessible. “Bon dia, voldria parlar amb un responsable de l’Ecomuseu”. La interlocutora: “Jo mateixa”. “Amb qui parle, per favor?”. “Amb María José Alonso, l’ADL”. Es tracta l’Agent de Desenvolupament Local, la qual cosa suggereix la vinculació que es pretén del museu amb el progrés integral de la comunitat. “El museu està molt relacionat amb la historia, la tradició i l’economia de la zona”, reconeix l’ADL, per a qui “el que més crida l’atenció als visitants, generalment, és tot allò relacionat amb l’apicultura”. Precisament, les abelles i la mel van ser una part important de l’economia de la zona tradicionalment. La frase “En estas tierras, antes sin orejas que sin ovejas y abejas” és bastant reveladora. De fet, la d’apicultura “va ser la primera sala d’exposicions monogràfica permanent de la província de València”.

Museu d'Algemesí.
Museu d'Algemesí.

Inaugurat el 2006, l’Ecomuseu consta d’un Centre d’acollida i interpretació, exposicions d’apicultura, arqueologia i cereal, a més d’una aula didàctica i un itinerari urbà amb panells informatius en edificis representatius d’Ares i la Losilla. El fil conductor és el territori i la seua gestió per grups humans diferents, la qual cosa pot interessar gent molt diversa. “El visitant és més aïna familiar, de cap de setmana”, explica Alonso, “a més de les visites escolars, que són més freqüents”. Els col·legis procedeixen de la província de València, fins i tot de la capital. Són conscients que a poc a poc atrauran un tipus de turisme cultural interessat pel medi natural, i mantenen activitats de promoció en col·laboració amb les cases rurals i amb els museus de la localitat veïna d’Alpont.

En el Museu de l'Horta parlen de "compromís amb l'entorn"

El canvi de l’Ecomuseu d’Ares al Museu de l’Horta Sud de Torrent, és, sobre tot, d’escala, pel territori que abracen –l’un és local i l’altre, comarcal– i els habitants que l’ocupen, 1.000 voltes superior en l’últim cas. No obstant això, el plantejament bàsic no deixa de ser molt semblant. “Nosaltres hem escollit un tipus de muntatge i de presentació ecològic, de manera que cada cosa està situada en el seu ambient”, explica Adrià Besó, director d’aquest museu torrentí que du el nom del seu impulsor, Josep Ferris March, i està gestionat per un consorci de què participen una mancomunitat, un ajuntament, una fundació i una caixa. Situat en una antiga casa de llauradors del començament del XX, Ca l’Estudiant de Boqueta, en el museu es procura que “totes les peces de l’habitatge es vegen en el lloc on originalment estaven”, és a dir, ben contextualitzades. En entrar al dormitori de matrimoni de la planta baixa, el visitant es trasllada literalment a una altra època i pot imaginar com era la vida quotidiana d’una família acomodada de l’Horta a cavall entre el segle xix i el xx. “Els objectes parlen per si mateix”, subratlla Besó i posa com a exemple la “carnera”, que mostra com es protegia la carn quan no hi havia neveres.

Ecomuseo de Aras de los Olmos.
Ecomuseo de Aras de los Olmos.

“Els que més impacta emocionalment tot açò són els menuts, és quasi com si els parlares de l’edat de pedra, però els atrau clarament”, adverteix el director. El museu està obert a tota mena de públic, però “especialment a l’escolar”, apunta, encara que també s’ha obert els últims temps a la tercera edat. Hi ha també un públic familiar, sobretot de 30 a 40 anys i en estiu hi apareixen alguns estrangers que s’aparten del turisme de les grans rutes. El públic que troben a faltar és el de la franja d’edat de 15 a 30 anys.

Aquest tipus de museus es nodreix fonamentalment d’aportacions personals, coses que conserva la gent dels besavis. Inaugurat el 2000, el museu continua rebent donacions. “Al principi, tot era bo, ara seleccionen més, però encara apareixen objectes que no estan en les col·leccions”. Insisteixen molt que no són només llocs de visites. A l’activitat nuclear de reconeixement i treball sobre l’espai expositiu, s’afigen activitats perifèriques que varien en cada institució. El Museu de l’Horta Sud, per exemple, dedica una atenció especial a la música, tant la culta com la tradicional i en general el folklore popular del territori valencià. “Tenim un compromís amb l’entorn, que no es quede tancat el museu en les quatre parets de la casa, sinó que enllace amb el territori”, emfatitza Besó. És habitual organitzar itineraris monumentals o paisatgístics: la marjal, el parc del Forn dels Tarongers, el que queda de l’horta, les rutes de l’aigua per a regadius, etcètera.

Les festes son les manifestacions més cridaneres de la cultura popular. No és estrany que alguns museus les tinguen com a fil conductor, com és el cas del Museu Fester d’Ontinyent, vinculat als Moros i Cristians. Encara és menys estrany que Algemesí dedique un museu a la seua festa, declarada recentment per la Unesco Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El museu és del 2002 i, doncs, anterior a una declaració tan estimada. “S’ha notat moltíssim l’afluència de visitants des de la declaració de la Unesco”, reconeix Juli Blasco, director del Museu de la Festa d’Algemesí. S’ha notat sobretot, “per part dels estrangers, que en un primer moment augmentaren un 50 %”, anota Blasco, que ho justifica en el fet que “estan més acostumats a valorar aquest tipus de reconeixements, aprecien la marca internacional”. Els visitants espanyols, augmentaren d’un 20 a un 30 %. L’afluència valenciana també s’incrementà, “però menys”.

La declaració per la Unesco de patrimoni immaterial multiplicà l'afluència estrangera al Museu de la Festa d'Algemesí

Com que Algemesí no és una població eminentment turística, “la gent es desplaça per un interés cultural i té un nivell cultural mitjà o mitjà alt”. En aquest sentit, el museu, situat en un convent renaixentista construït pels dominics el 1590, “actua com a dinamitzador de la resta dels recursos i permet posar en valor altres actius patrimonials”. Fins i tot, va més enllà de la festa i més enllà del poble. D’una banda, disposa d’una Aula de Natura per a la difusió del parc natural de la Llacuna del Samaruc. De l’altra, “busca consolidar-se com a centre d’investigació sobre les tradicions festives valencianes”.

Cada museu és una història i un poble. La pròxima setmana es podrà contactar amb un bon grapat d’aquests museus a la fira Etnopobles que se celebrarà a la Beneficència de València. I allí estaran, a més dels esmentats, l’Ecomuseu de Bicorb, el Museo del Vino Bodega Redonda d’Utiel, el Museu de la Ceràmica de Manises, el de l’Arròs de Cullera, el de l’Orxata d’Alboraia, el de la Pilota del Genovés, el de la Rajoleria de Paiporta, el del Tren Alcoi-Gandia a Almoines, La Casa Gran de la Pobla de Vallbona, l’Etnològic d’Alfara de la Baronia, l’Historicoetnològic de la Font de la Figuera, l’Aula Museu d’Instruments de Música Tradicional de Gilet, la Ruta de l’Aigua de Riba-roja i el Museu Valencià d’Etnologia.

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50