Nord desconcertant

Desconcertant. Un adjectiu que val tant per les millors virtuts de Gran Nord, la sèrie dirigida per Jesús Font estrenada dilluns passat a TV-3, com pels seus pitjors defectes. Finalment, que alguna cosa de la televisió encara ens desconcerti no deixa de ser un valor per preservar.

Desconcertant el tipus d’humor de Gran Nord. Un humor a mig camí entre la comèdia blanca i el surrealisme, on la realitat exerceix de simple decorat de fons. El plantejament és clàssic: el desterrament de la protagonista (Aina Clotet) del paisatge urbà conegut a un medi rural on tot està per descobrir, fins i tot els tòpics sobre aquells remots indrets que hom portava al sarró. El paral·lelisme amb l’exitosa pel·lícula francesa Benvinguts al nord sembla evident, no només per la coincidència de punt cardinal, sinó per la similitud de l’estratègia narrativa. Ara bé, la història en si d’aquesta petita vila anomenada Nord, poblada de vilatans cabuts que volen independitzar-se del poble veí, Fogony, i que tot ho decideixen per la via assembleària de la mà alçada segons que va quedar establert en un suposat llibre llegat per Carlemany, personalment em deixa fred, fa olor de ranci. Hi descobreixo certament les dèries àcrates del guionista, Guillem Martínez, notable teòric de la Transició i del moviment del 15M, cosa que m’ho fa mirar amb simpatia, però no del tot amb interès.

De la banda dels elogis ha de caure en canvi el maltracte que la sèrie reserva als Mossos d’Esquadra, i en això sí que diria que hi ha novetat. Fins ara havíem tingut casos aïllats de corrupció policial autonòmica, tipus Ramon de les Olives, el violador confés a El cor de la ciutat (i ara mateix a La Riera també tenim un agent d’allò més ambigu). Però la contundència amb què tot el cos és tractat des de les primeres imatges de Gran Nord es inèdita: la història arrenca quan la protagonista és severament castigada al confinament per haver multat el cotxe d’un peix gros mal aparcat. El “Vostè no sap amb qui està parlant” esdevé a partir d’aquí el mantra costumista de la tribu i el to crític va pujant d’unes maneres que al conseller Felip Puig no li deuen fer cap gràcia. Així, al caporal que rep la mosso degradada a Fogony li falta temps per confessar que el seu objectiu a la vida és tenir una carrera tranquil·la fins a arribar a la jubilació daurada. I encara a un dels incorruptibles i feréstecs vilatans de Nord Martínez li posa en boca una frase amb ganes de faltar que tots els qui no estimem els policies hem tingut als llavis alguna vegada: “Mosso d’esquadra o guàrdia civil, tant se val, tots dos van armats i uniformats!”. És sens dubte la vessant contracultural i indignada de Gran Nord. Saludable.

Segurament per subratllar el caràcter de ficció de la història, les imatges estan farcides de detalls desconcertants, volgudament posats per allunyar-nos de la realitat: que la protagonista condueixi, per exemple, un Volkswagen Beetle, el cotxe de les pijas barcelonines quan van a fer pilates al gimnàs de la part alta de la ciutat, o que el seu tiet conco (Pep Cruz) aparegui disfressat amb una pell d’ós per un ancestral lligam del poble amb aquests plantígrads configura un repertori d’insensateses que caldrà veure en les properes entregues si aguanten o acaben atipant.

El primer capítol de Gran Nord va tenir una notable quota de pantalla del 23,3%, equivalent a 752.000 espectadors de mitjana.