Solvència professional

M’estic fent vell a marxes forçades perquè des de fa no res em dóna per repartir consells. No m’havia pas-sat mai pel cap practicar com a ressenyista aquesta intrusió arrogant. Però ja ho he fet més d’una vegada, i ara hi tornaré, lamentablement: a Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) li tinc una simpatia efusiva i primària. El seu articulisme descordat i falsament trivial i les seves narracions (sobretot la Feli, esthéticienne i la llibèrrima recreació d’un Imre Kertész maquillat, o el to dels relats de T’estimo si he begut) em semblen saludables i de gran perspicàcia burlesca.

 La novel·la extensa era gairebé tan previsible com la llei de la gravetat i a La col·laboradora hi ha unes quantes planes que imposen parades en sec, uns moments intensos i literaris que trenquen gairebé del tot el to, el ritme i l’escuma novel·lesca de la resta: allà hi és l’escriptora que a mi m’agradaria llegir quallada i segura, minoritària i absent, desempallegada dels deures comercials d’una novel·lista mediàtica. Ella no ho sé si hi és: el que sí que sé és que hi ha la veu d’una narradora que em crec i que m’interessa, que té el do de les veritats morals petites i exactes i el do de l’observació matisada i irònica. I ella se sap fent anar una veta captivadora col·locada al mig de la fanfàrria que necessita una novel·la amb conselleres de Cultura, assessors de govern, agents literaris, editors industrials i mullader mediaticopúblic per anar fent quinieles sobre qui és qui. Les ganes de veure la Pilar Rahola en un dels personatges són boges, perquè hi surt una caricatura fabulosa, com passa el mateix en una espècie de guinyol on es barregen trets d’Ian Gibson i Paul Preston. Tant se val, perquè també funciona.

Ella, la protagonista, és una redactora editorial de manuscrits que signen altres: el món professional dels negres que fan discursos per polítics i biografies de famosos, i llibres encarregats a documentalistes que de vegades són els autors integrals i de vegades només col·laboradors a l’escriptura del llibre que signa un altre, més cèlebre. Aquest és l’embolic bàsic, adobat amb l’actualitat sociocultural i les caricatures esparses de la maduresa sense nord, els amants casuals, els immigrants llestos i els restaurants ètnics: com un Balzac postmodern que se’n fotés del dret i del revés.

Però el millor amb diferència és el que posa la personalitat mateixa de Moliner: és una observadora extraordinàriament dotada i la novel·la val com a repertori miraculosament atapeït dels tòpics verbals, els fetitxes costumistes, les manies i els senyals d’identitat de les classes mitjanes, dels consumidors de telenovel·les i dels comportaments compulsius de la gent comú o del món literari i de fora del món editorial. De vegades és escandalosament brillant, com quan diagnostica pel broc gros, però amb gràcia, per què les parelles d’esquerres s’espatllen bàsicament pel cantó de la dona i les de dretes bàsicament pel cantó dels homes. Però d’observacions ben trobades n’hi ha una pila enmig del desori burlesc i les paròdies de personatges de mitjana edat i una maquinària narrativa prou ben empescada com perquè el lector de novel·la descaradament comercial, i amatent oient, espectador o lector de la Moliner mediàtica, s’ho passi molt bé.

Però hi torno, i disculpin: em conformaria amb trobar un dia un volum petit i marginal de cent planes, publicat en una editorial de coses petites, on Moliner concentrés destil·lades les planes on la bel·ligerància de l’alcohol, la droga, el desencís i l’encís, els homes i els fills topessin amb una narradora sense crosses novel·lesques, sense trames de bodegues, assassinats antics, documentació de guerra, de memòria històrica, d’agents literaris, premis pactats i escriptors inflats de vanitat. Jo vull llegir la seva vessant narradora més potent i la seva ironia amarga més subtil sense la matraca d’una novel·la professional. Ah. I per descomptat, al damunt, la novel·la funciona perfectament bé com a relat comercial desimbolt, enginyós, a estones corprenedor i amarg, i capaç també de més d’una i de dues sotragades (incloses les del riure).