La Unió que Duran no ha fet oblidar

Per què Joan Sales es va fer d’Unió? Sabien que Unió té un himne? Tenia coneixement que diversos dirigents d’UDC van estar implicats en un intent de conxorxa contra Franco del tipus El Sastre de Panamà? Doncs sí, tot això és Unió Democràtica de Catalunya, i tot això (i més) impregna Entre el sabre i la bomba (Acontravent) de Francesc Canosa. Es tracta d’un volum que no té cap intenció enciclopèdica. Per això ja hi és La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps: (1931-1939) , d’Hilari Raguer del 1976, que no és tan extens en el temps estudiat com el més recent 2010: Unió Democràtica de Catalunya (1931-2003) (UAB) d’Òscar Barberà. Bé, Canosa no té voluntat historicista, sinó que construeix un relat que travessa amb un filferro des del manifest fundacional al diari El Matí el 7 de novembre de 1931 fins a l’arribada de de Josep Antoni Duran i Lleida al panteó d’Unió. El llibre és trepidant, ras i curt. Potser a causa de la sordidesa dels temps que retrata al principi del llibre, l’autor queda atrapat pel ritme, volgudament desbocat, que per moments talla la respiració. A mesura que l’acció és més pausada el ritme de Canosa afluixa.

El seu pensament audiovisual queda palès en la manera de narrar, ofici en què va sobresortint ja sigui en la premsa ja sigui en llibres com L’imperialisme dolç o República TV. Aquest Entre el sabre i la bomba repassa, gràcies a testimonis de primera mà, el trànsit d’un partit petit i frontissa com Unió Democràtica pel calvari que va de la República a la Transició. Canosa recorda l’episodi paradigmàtic en què milicians de la FAI, tot fent un escorcoll a casa de Pau Romeva, li pregunten “Vostè és roig o és blanc?”. I el fundador d’Unió i il·lustre pedagog replica: “Jo és que sóc de quadrets!”.

L’encert d’aquest llibre és reviscolar les essències d’Unió en el període observat. El manteniment d’una puresa política, d’uns ideals sovint menystinguts i d’un activisme sovint desconegut. És famós l’episodi de la protesta davant de Pau VI mentre presidia la processó a la plaça de la basílica de Santa Maria del Trastevere i quan de sobte apareix la pancarta La Catalogna chiede vescovi catalani (Catalunya vol bisbes catalans). Un escàndol de nassos el 1966! Hi ha diversos exemples d’activisme que s’agreguen als sempre repetits i coneguts de les esquerres. També hi ha un recull del debat de la relació que Unió volia tenir amb el PSUC. Molt bo. També és interessant la recuperació de personatges com Miquel Coll i Alentorn, Anton Cañellas o Llibert Cuatrecasas.

Gràcies a una trentena d’entrevistes, Canosa aconsegueix explicar com Unió no és un partit democristià o catòlic strictu sensu i evidencia la importància del personalisme comunitari de Jacques Maritain o Emmanuel Mounier. Tot i que al final del volum Canosa dóna peu a Josep Antoni Duran i Lleida a explicar la seva arribada a Unió, i a la seva direcció, certament sembla un pedaç. Perquè el personatge Duran és qui modifica tot el relat que Canosa, i sobretot Unió, portava teixint des de 1931. La voluntat de confederació (paraula de fa 80 anys, quan no existia l’independentisme), l’assemblearisme i la falta de lideratges forts (a excepció de personatges com Manuel Carrasco i Formiguera o Miquel Coll i Alentorn) dibuixen un partit que avui no es veu, però que ningú —ni el fort lideratge de Duran— pot fer oblidar.